Em nego a creure que som un país maleït i a repetir que “tenim el país que tenim”. Em resisteixo a acceptar com un fet que Catalunya sempre s’arronsarà en els moments importants. M’indigno quan veig el baix preu que tenen paraules com “irrenunciable” o “plantar-se”. Em rebello contra el curt-terminisme dels partits, que acaben posant els seus interessos particulars, és a dir, accedir a llocs de poder que els permetin repartir càrrecs (ja ho deia Max Weber fa més de vuitanta anys), per davant dels objectius de país. L’esperpent que ha suposat aquest procés de reforma de l’Estatut, iniciat com a constituent i finalitzat amb uns resultats de simple acord d’investidura, no ens pot deixar només “cansats”, “desmoralitzats” o “decebuts”. Ens ha d’indignar. Ens ha de fer reaccionar contra aquest desvergonyiment sense límits que ens pren per menors d’edat. Ja n’hi ha prou! Prou ja de parlar-nos de la salut i feina de Sant Pancraç oblidant la dignitat i el futur. Prou de tolerar el mesellisme d’una classe política i també empresarial incapaç d’assumir riscs, tot i saber que les conseqüències de la seva covardia les paguem entre tots.
Prou de menystenir les nostres institucions, des de la presidència de la Generalitat al propi Parlament, justificant l’injustificable. Un Estatut no es fa cada quatre anys, sinó que estableix el marc que regirà el país per a tota una generació. I l’acord entre Zapatero i Mas formalitzat aquest dilluns ens condemna generacionalment a seguir sent una simple autonomia espanyola mal finançada, dins un Estat on els àrbitres ens van en contra. Zapatero, president del Govern espanyol, va mentir quan va dir que acceptaria l’Estatut que sortís del Parlament amb ampli suport. I els representants del Parlament no han complert la seva paraula de defensar fins al final l’acord de mínims aprovat majoritàriament el 30 de setembre. Per això hem d’exigir coherència als qui podran votar al Congrés i demanar-los un ‘no’ rotund. Però a més, aquest cop, les majories aritmètiques parlamentàries no tenen l’última paraula, tot i que molts ho han oblidat. I és també per això, per a demostrar que els nostres representants no ens han sabut representar, que hem de demanar als “cansats”, als “desmoralitzats”, als “decebuts”, que transformin la decepció en indignació, i que la seva indignació sigui el motor per a dir majoritàriament ‘NO’ en el referèndum d’aquesta reforma de l’Estatut.
Eduard Vallory, politòleg
Barcelona · 24/01/2006
Tribuna catalana
Prou de menystenir les nostres institucions, des de la presidència de la Generalitat al propi Parlament, justificant l’injustificable. Un Estatut no es fa cada quatre anys, sinó que estableix el marc que regirà el país per a tota una generació. I l’acord entre Zapatero i Mas formalitzat aquest dilluns ens condemna generacionalment a seguir sent una simple autonomia espanyola mal finançada, dins un Estat on els àrbitres ens van en contra. Zapatero, president del Govern espanyol, va mentir quan va dir que acceptaria l’Estatut que sortís del Parlament amb ampli suport. I els representants del Parlament no han complert la seva paraula de defensar fins al final l’acord de mínims aprovat majoritàriament el 30 de setembre. Per això hem d’exigir coherència als qui podran votar al Congrés i demanar-los un ‘no’ rotund. Però a més, aquest cop, les majories aritmètiques parlamentàries no tenen l’última paraula, tot i que molts ho han oblidat. I és també per això, per a demostrar que els nostres representants no ens han sabut representar, que hem de demanar als “cansats”, als “desmoralitzats”, als “decebuts”, que transformin la decepció en indignació, i que la seva indignació sigui el motor per a dir majoritàriament ‘NO’ en el referèndum d’aquesta reforma de l’Estatut.
Eduard Vallory, politòleg
Barcelona · 24/01/2006
Tribuna catalana
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada