EL PERIODICO
AVUI
dimarts, 31 de gener del 2006
El puto bilingüisme
Salvador Sostres
El bilingüisme és trampa, mentida. El bilingüisme és sempre que jo parli castellà però no és mai que tu parlis en català. És com les diferents sensibilitats: qui en reclama el reconeixement només demana que es respecti (i s'imposi) la seva pròpia sensibilitat. El bilingüisme a Catalunya és la gran mentida de l'esquerra: és la jacobina manera de disfressar la LOAPA, que amb més o menys variacions és el que en el fons tots els sociates pensen de nosaltres. Bilingüisme a Catalunya vol dir que parlis castellà, que és més fàcil d'entendre. Bilingüisme a Catalunya vol dir renunciar a la teva llengua i, com diu la cançó, "al nom dels carrers del teu país". Bilingüisme vol dir que et suïcidis, català de merda, i que entenguis que ja no vivim en un món de fronteres, i això t'ho diu Espanya, que alhora que t'envaeix vol mantenir ben clars els seus dominis. Els anomenats cosmopolites haurien de propugnar el bilingüsime regalant genolleres, perquè així quan ens agenolléssim per mamar-los la polla -que és llur únic propòsit- estaríem més tovets: ja que xuclem, que sigui amb comoditats, no? Catalunya ha d'engegar a prendre pel cul el llenguatge políticament correcte perquè la correcció política és sempre un invent dels amos, dels guillotina. Una cosa és que ens guanyin per les armes, per dret de conquesta, i l'altra que acabem morint per imbècils. Segurament el nostre destí és desaparèixer i és més que probable que no tinguem futur. Però i què? Una llengua que ha donat Ausiàs March, Roís de Corella, Josep Pla, Baltasar Porcel, Valentí Puig o Enric Sòria no es mereix morir d'estupidesa. Si hem de deixar d'existir, que sigui per culpa de qualsevol altra cosa. Però pel puto bilingüisme, no, per favor. Que als nostres néts, encara que sigui en anglès, puguem explicar-los un final més honrós.
AVUI
diumenge, 29 de gener del 2006
71-90 11-7
Sembla que els dos partits seguits a fora han servit perquè l'Akasvayu torni a fer allò que sap; guanyar. 18 punts d'Arriel McDonald, 17 de Gabriel i 13 de Vázquez. Encara són setens però empatats amb el cinquè i a una sola victòria del tercer i a dues del líder.
ACB
ACB
Des del dijous 26 de gener fins avui, diumenge 29, a Sant Dalmai hi ha caigut un centenar de litres, tant en forma líquida com sòlida. Vaja, plovent o nevant. El paisatge ha canviat totalment. Aquí en teniu uns quants exemples:
La resclosa d'en Borra
29-01-06
27-01-06
29-01-06
27-01-06
29-01-06
25-08-05
La bassa d'en Turon
29-01-06
27-01-06
25-08-05
29-01-06
L'Onyar a Sant Dalmai
28-01-06
28-01-06
29-01-06
28-01-06
29-01-06
28-01-06
29-01-06
dissabte, 28 de gener del 2006
Més neu
Aquesta nit ha tornat a nevar i, malgrat que ahir a la tarda havia plogut, ha quallat força. Però els meteoròlegs diuen que la cota de neu pujarà i l'aigua de la pluja se l'emportarà tota.
L'Onyar al pas per Sant Dalmai
L'Onyar des del pont que comunica Brunyola amb Sant Dalmai
Més Onyar
L'església de Sant Dalmai
divendres, 27 de gener del 2006
Ha nevat a Calella?
A Calella no, però aquí sí !!!! Ahir al vespre va començar a ploure però només estàvem a 3º. Però durant la nit ha anat baixant i al final ha acabat nevant. Però des de fa una estona torna a ploure (estem a 2'7º), tot i que a Cassà està nevant. Al matí he anat a fer una visita pels voltants de casa: Sant Dalmai, l'Onyar o Brunyola.
Panoràmica de Sant Dalmai
Anant cap a la resclosa
La resclosa d'en Borra
L'Onyar, al pas per Sant Dalmai
Per aquí hi passo normalment quan vaig amb bici. A l'alçada de Brunyola
Le col du Bunyol
Brunyola. Ahir a la tarda hi passava. I avui hi volia anar. Però amb aquest panorama, em quedaré a casa ...
dimecres, 25 de gener del 2006
JA N’HI HA PROU!
Em nego a creure que som un país maleït i a repetir que “tenim el país que tenim”. Em resisteixo a acceptar com un fet que Catalunya sempre s’arronsarà en els moments importants. M’indigno quan veig el baix preu que tenen paraules com “irrenunciable” o “plantar-se”. Em rebello contra el curt-terminisme dels partits, que acaben posant els seus interessos particulars, és a dir, accedir a llocs de poder que els permetin repartir càrrecs (ja ho deia Max Weber fa més de vuitanta anys), per davant dels objectius de país. L’esperpent que ha suposat aquest procés de reforma de l’Estatut, iniciat com a constituent i finalitzat amb uns resultats de simple acord d’investidura, no ens pot deixar només “cansats”, “desmoralitzats” o “decebuts”. Ens ha d’indignar. Ens ha de fer reaccionar contra aquest desvergonyiment sense límits que ens pren per menors d’edat. Ja n’hi ha prou! Prou ja de parlar-nos de la salut i feina de Sant Pancraç oblidant la dignitat i el futur. Prou de tolerar el mesellisme d’una classe política i també empresarial incapaç d’assumir riscs, tot i saber que les conseqüències de la seva covardia les paguem entre tots.
Prou de menystenir les nostres institucions, des de la presidència de la Generalitat al propi Parlament, justificant l’injustificable. Un Estatut no es fa cada quatre anys, sinó que estableix el marc que regirà el país per a tota una generació. I l’acord entre Zapatero i Mas formalitzat aquest dilluns ens condemna generacionalment a seguir sent una simple autonomia espanyola mal finançada, dins un Estat on els àrbitres ens van en contra. Zapatero, president del Govern espanyol, va mentir quan va dir que acceptaria l’Estatut que sortís del Parlament amb ampli suport. I els representants del Parlament no han complert la seva paraula de defensar fins al final l’acord de mínims aprovat majoritàriament el 30 de setembre. Per això hem d’exigir coherència als qui podran votar al Congrés i demanar-los un ‘no’ rotund. Però a més, aquest cop, les majories aritmètiques parlamentàries no tenen l’última paraula, tot i que molts ho han oblidat. I és també per això, per a demostrar que els nostres representants no ens han sabut representar, que hem de demanar als “cansats”, als “desmoralitzats”, als “decebuts”, que transformin la decepció en indignació, i que la seva indignació sigui el motor per a dir majoritàriament ‘NO’ en el referèndum d’aquesta reforma de l’Estatut.
Eduard Vallory, politòleg
Barcelona · 24/01/2006
Tribuna catalana
Prou de menystenir les nostres institucions, des de la presidència de la Generalitat al propi Parlament, justificant l’injustificable. Un Estatut no es fa cada quatre anys, sinó que estableix el marc que regirà el país per a tota una generació. I l’acord entre Zapatero i Mas formalitzat aquest dilluns ens condemna generacionalment a seguir sent una simple autonomia espanyola mal finançada, dins un Estat on els àrbitres ens van en contra. Zapatero, president del Govern espanyol, va mentir quan va dir que acceptaria l’Estatut que sortís del Parlament amb ampli suport. I els representants del Parlament no han complert la seva paraula de defensar fins al final l’acord de mínims aprovat majoritàriament el 30 de setembre. Per això hem d’exigir coherència als qui podran votar al Congrés i demanar-los un ‘no’ rotund. Però a més, aquest cop, les majories aritmètiques parlamentàries no tenen l’última paraula, tot i que molts ho han oblidat. I és també per això, per a demostrar que els nostres representants no ens han sabut representar, que hem de demanar als “cansats”, als “desmoralitzats”, als “decebuts”, que transformin la decepció en indignació, i que la seva indignació sigui el motor per a dir majoritàriament ‘NO’ en el referèndum d’aquesta reforma de l’Estatut.
Eduard Vallory, politòleg
Barcelona · 24/01/2006
Tribuna catalana
dimarts, 24 de gener del 2006
Es veu que en Carod està enfadat amb l'estatut. Una altra de les seves rebequeries. Està tan enfadat que fins i tot diu que podria votar-hi en contra. Però tothom sap que al final ERC acabarà votant que sí, malgrat que hi digui que som una nacionalitat i que el sistema de finançament no hagi canviat de model. Però el que realment li cou és la foto. I és que la foto se l'ha feta CiU. Ara, ERC diu que CiU s'ha venut per un plat de llenties (i és cert) i per poder governar a Catalunya la pròxima legislatura ( i és cert) i tenir ministres a Madrid (i és cert). Tot això és veritat. Però el que hauria volgut fer ERC és exactament el mateix que CiU, però aquests se'ls ha avançat. ERC hauria volgut arribar a un acord amb el PSOE als últims instants, sent qui garanteix un bon estatut (com va fer CiU al Parlament, vaja). Si hagués passat, CiU faria d'ERC, dient que s'han venut per quatre rals. I viceversa. Al final, allò que importa és fer-se la foto.
Però mentre diu que podrien no donar suport a l'estatut, aclareix que no trencaran el tripartit. És clar, perquè el PSC no hi té cap culpa. Tota la culpa és de CiU. El PSC ja fa dies que van acceptar l'estatut que oferia el PSOE, igualment que IC-V. I per què? Doncs per la famosa poltrona. Si realment CiU i el PSOE han acordat que la federació governi a la Generalitat la pròxima legislatura, no ho faran pas amb ERC sinó amb el PSC. Per tant, saben que els queden dos anys de seient i cal aprofitar-los.
Per tant, el resultat de l'estatut ha estat el previst. Baixada de pantalons generalitzada. Només faltava saber qui la protagonitzava. I aquest cop ha estat CiU, avançant-se a ERC, que ja duria estar preparada per la foto. Això sí, mentre nosaltres ens barallem, el PSOE va a la seva i fa el que vol. Això sí que no se'ls pot desmerèixer.
Per sort, qui té l'última paraula som nosaltres. I jo ja tinc clar quina serà.
Però mentre diu que podrien no donar suport a l'estatut, aclareix que no trencaran el tripartit. És clar, perquè el PSC no hi té cap culpa. Tota la culpa és de CiU. El PSC ja fa dies que van acceptar l'estatut que oferia el PSOE, igualment que IC-V. I per què? Doncs per la famosa poltrona. Si realment CiU i el PSOE han acordat que la federació governi a la Generalitat la pròxima legislatura, no ho faran pas amb ERC sinó amb el PSC. Per tant, saben que els queden dos anys de seient i cal aprofitar-los.
Per tant, el resultat de l'estatut ha estat el previst. Baixada de pantalons generalitzada. Només faltava saber qui la protagonitzava. I aquest cop ha estat CiU, avançant-se a ERC, que ja duria estar preparada per la foto. Això sí, mentre nosaltres ens barallem, el PSOE va a la seva i fa el que vol. Això sí que no se'ls pot desmerèixer.
Per sort, qui té l'última paraula som nosaltres. I jo ja tinc clar quina serà.
Quant val aquest bloc?
Pot semblar una tonteria però es veu que hi ha una web americana (com no) que calcula el valor (monetari) de qualsevol bloc. Observa quantes visites té al dia, si apareix en una bona posició en els buscadors, etcètera. Es veu que està de moda això de vendre't el bloc i fer uns calerons. Després, suposo, en fas un altre i llestos.
I per què ho explico això? Doncs perquè es veu que un paio s'ha venut el seu bloc per 70.000 dòlars ... i jo he pensat, quant valdria el meu? I sí, ho he provat. I sabeu quant val ...? Doncs 564'54 dòlars !!!!!!!! està bé no? Si ho voleu comprovar, cliqueu aquí.
I ara us preguntareu (això espero ...), se'l vendrà? I jo us contesto que no, tot i que quan en valgui uns milers de dòlars, potser m'ho pensaré ...
I per què ho explico això? Doncs perquè es veu que un paio s'ha venut el seu bloc per 70.000 dòlars ... i jo he pensat, quant valdria el meu? I sí, ho he provat. I sabeu quant val ...? Doncs 564'54 dòlars !!!!!!!! està bé no? Si ho voleu comprovar, cliqueu aquí.
I ara us preguntareu (això espero ...), se'l vendrà? I jo us contesto que no, tot i que quan en valgui uns milers de dòlars, potser m'ho pensaré ...
La Marxa Popular de Vilobí utilitza el reciclatge selectiu durant la cursa
La XII edició de la Marxa Popular municipi de Vilobí d´Onyar va superar totes les expectatives i va batre el rècord de participants. Un total de 1.476 corredors van participar a la marxa d´enguany que va comptar per primera vegada amb la posada en marxa de reciclatge selectiu. Així doncs, durant el recorregut els participants tenien a la seva disposició contenidors diversos com de vidre, matèria orgànica, plàstic i paper on hi podien dispositar les seves deixalles. En el transcurs de la Marxa, la guaita mediambiental, Nuri Casals, informava als participants de la importància de dur a terme un reciclatge selectiu. La Marxa va finalitzar amb una gran botifarrada.DIARI DE GIRONA
dilluns, 23 de gener del 2006
Es busca paternitat
Es veu que ja tenim Estatut. Però ara ve el més important, qui n'és el pare? Ahir en Mas ja es va fer la foto, com el 29 de setembre. Però és clar, en Carod està empipat perquè ell no hi surt (com el 29 de setembre). Ara farà com va fer en Mas al parlament, pactar alguna coseta amb en Zapatero i fer-se la foto amb ell. Per tant, ja en tindríem dues.
Busquem més pares i fotos. En Saura. Aquest, pobret, només té por que el tripartit es trenqui i torni a l'oposició per anys (que aprofiti el poc temps que queda de legislatura ...). Per tant, no hi sortirà. En Piqué? Aquest fa anys que no pinta res. Ni al PP ni a Catalunya, ni el PP a Catalunya i per ara ni a Espanya. En Maragall? Amb l'Estatut s'ha vist que el PSC fa el paper de la trista figura i que a Catalunya només existeix el PSOE. Però no el PSOE de Montilla (primer secretari del PSC) sinó el de Zapatero. Perquè, al cap i a la fi, és aquest qui sortirà en totes les fotos. Per tant, en serà el pare.
EL PERIODICO
LA VANGUARDIA
AVUI
diumenge, 22 de gener del 2006
dissabte, 21 de gener del 2006
Dissabte de guix
Avui és d'aquells dies que arribes a casa i t'estàs mitja hora sota l'aigua. I per què? Doncs perquè demà és la marxa de Vilobí i avui tocava marcar-la. Ens haguéssiu vist amb una furgoneta de l'ajuntament, amb les portes del darrera obertes i anar llençant grapats de guix i fent fletxes i marcant els quilòmetres. Doncs això ja fa nou anys que ho fem.
I si algú no sap què fer demà al matí, doncs a partir de les 9 a les escoles de Vilobí.
I si algú no sap què fer demà al matí, doncs a partir de les 9 a les escoles de Vilobí.
Passant pel mirador de Sant Llop
Suposo que la gent no es liarà ...
Subscriure's a:
Missatges (Atom)