Miguel Clemente: «Un nen no pot perdre el respecte ni als pares ni als mestres»

PONÈNCIA SOBRE MENORS AMB PROBLEMES DE CONDUCTA

Miguel Clemente (Madrid, 1960) és un influent especialista en l’anomenada síndrome de l’emperador. Avui imparteix una conferència per al Màster de Psicològia Jurídica de la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB) sobre menors infractors.

–¿Síndrome de l’emperador?

–El solen patir els infants amb excés d’atencions i dedicació desmesurada. Si no se’ls exigeix cap esforç es converteixen en tirans. El nom prové de la política xinesa de tenir només un fill. Quan creixien, no volien estudiar, ni entrar al mercat laboral, ni assumir la més mínima responsabilitat.

–¿Com es comporten?

–La seva conducta és problemàtica, d’oposició total als pares, als quals agredeixen psicològicament i fins i tot físicament. Són molt egoistes, no tenen capacitat d’empatia i presenten una baixa tolerància a la frustració. Només lluiten per al profit propi. És la generació del jo. S’aïllen radicalment, no accepten ser adults. Al Japó es va denominar el fenomen otaku, que consisteix en el recolliment en un món infantil. És el fet de no voler créixer, el que anomenem la patologia de Peter Pan.

–¿Com influeixen els mitjans de comunicació en els adolescents?

–El valor que predomina a les sèries, als dibuixos, als videojocs i a les pel·lícules és el consum.

–¿Quines alarmes desperta aquesta conducta de la síndrome de l’emperador?

–A Espanya, ens estem acostant a 100.000 denúncies de pares que han estat atesos en centres mèdics d’urgències per maltractaments de fills entre 14 i 18 anys. Això és la punta de l’iceberg. La xifra és més gran de la que arriba a les fiscalies. Molts no els denuncien, demanen ajuda als serveis socials.

–¿Com s’arriba a aquest extrem?

–El nen no pot perdre el respecte ni als pares ni als mestres. A poc a poc els van deixant fer el que volen. Es comença per l’hora d’anar a dormir, continua amb el que mengen, després no els obliguen a esforçar-se en els estudis i acaben agredint les figures més febles que tenen al seu voltant. Les mares i els avis són les primeres víctimes.

–¿On es perden els pares?

–Hem creat una societat en què no es valora l’esforç. Si alguna matèria costa és un problema de qui ensenya i no de qui aprèn. Es dóna més importància a l’oci i a la diversió que no al fet d’afrontar responsabilitats socials.

EL PERIODICO