Oymyakon, un poble perdut de Sibèria, és el lloc habitat més fred del planeta
L’hivern dura vuit mesos i la temperatura mitjana de gener és de -45 graus
¿Fred? ¿Els 5 graus, positius, ahir a Barcelona? És clar que no. ¿Els 17o sota zero a Boí, de nit? Certament. Però per als habitants d’Oymyakon aquesta temperatura hauria estat el paradís. A l’hivern més calorós de la seva història, aquest poble perdut a Sibèria va registrar una vegada 16,6 graus sota zero. Va ser el seu rècord en un mes de gener, rècord de temperatura màxima. La mitjana sol ser de 42o sota zero. I ahir a la nit, a les cinc de la matinada hora local, el termòmetre de l’estació meteorològica d’Oymyakon indicava 52o sota zero.
És una xifra màgica per als nens del poble: si el mercuri baixa encara més d’aquests –52o, no hi ha escola, tot i que des de fa cinc anys l’escola té calefacció. Però seria massa arriscat fer-los caminar pels carrers foscos, on el sol va sortir ahir a les 10.58 hores i es va pondre a les 16.10. No cal dir que per als entre 500 i 900 habitants d’Oymyakon –les dades varien segons la font– la vida és dura, molt dura en hiverns que s’allarguen durant set o vuit interminables mesos de l’any.
El poble, a l’extrem oriental de Rússia, a la regió de Sakha o Iacútia, és famós per ser el lloc habitat més fred del món. Fama que deu als 72,1o sota zero registrats el 26 de gener de 1926, però també al fet que aquest fred es repeteix any rere any a la vall del riu Indigirka, on no arriba el vent i on una manta gèlida cobreix les cases durant mesos. «He viatjat a molts llocs, però he de dir que Oymyakon és un dels indrets més inusuals que he vist. Hi ha altres llocs més a prop del pol Nord, a Noruega per exemple, però cap poble pateix les condicions meteorològiques tan extremes com aquest», afirma Luciano Napolitano, un experimentat rodamón de Milà que va visitar la zona a finals del 2007.
La fi del món
Oymyakon és un d’aquells llocs que gairebé literalment és la fi del món. Està situat a dos, tres dies en cotxe des de la ciutat més pròxima, Iakutsk, on els 200.000 habitants suporten una mitjana al gener de -40o. Només s’hi pot arribar a l’hivern, quan llacs i rius estan gelats. Una part del camí es recorre sobre l’autopista de Kolyma, més coneguda per la carretera dels ossos. Va ser construïda per encàrrec de Stalin i els treballadors eren presos dels gulags siberians. Milers van morir a causa de les condicions tan extremes i van ser enterrats sota el paviment.
Stalin va voler obrir el poble, envoltat de muntanyes riques en or, plata i altres materials preciosos, al món i assentar, de passada, els nòmades sakha de la zona. Abans, aquí només vivien entre el maig i l’octubre els caçadors de rens; ara és habitat tot l’any. «Com que el fred tan extrem és normal aquí, estan ben organitzats –manifesta Luciano Napolitano–. A Europa ens col·lapsem amb una mica de neu, aquí la vida normal segueix». ¿Vida normal? No hi ha aigua corrent (les canonades es congelarien i rebentarien), sinó que es descongelen enormes cubs de gel per al consum; també passa amb la llet. Al carrer no es poden portar ulleres, ja que s’enganxarien a la cara. I els motors dels cotxes (tots amb doble vidre) no s’apaguen en tot el dia, perquè no hi hagi problemes a l’hora d’arrencar.
«És un paradís, pel paisatge nevat, la naturalesa pristina, però viure aquí és una altra cosa», sap el viatger Napolitano. Dins de les cases, la llenya puja la temperatura a uns 30 graus, positius. Després, el vodka escalfa els cossos també per dins. L’alcohol, diuen a Oymyakon, causa més morts que el fred.
¿Fred? ¿Els 5 graus, positius, ahir a Barcelona? És clar que no. ¿Els 17o sota zero a Boí, de nit? Certament. Però per als habitants d’Oymyakon aquesta temperatura hauria estat el paradís. A l’hivern més calorós de la seva història, aquest poble perdut a Sibèria va registrar una vegada 16,6 graus sota zero. Va ser el seu rècord en un mes de gener, rècord de temperatura màxima. La mitjana sol ser de 42o sota zero. I ahir a la nit, a les cinc de la matinada hora local, el termòmetre de l’estació meteorològica d’Oymyakon indicava 52o sota zero.
És una xifra màgica per als nens del poble: si el mercuri baixa encara més d’aquests –52o, no hi ha escola, tot i que des de fa cinc anys l’escola té calefacció. Però seria massa arriscat fer-los caminar pels carrers foscos, on el sol va sortir ahir a les 10.58 hores i es va pondre a les 16.10. No cal dir que per als entre 500 i 900 habitants d’Oymyakon –les dades varien segons la font– la vida és dura, molt dura en hiverns que s’allarguen durant set o vuit interminables mesos de l’any.
El poble, a l’extrem oriental de Rússia, a la regió de Sakha o Iacútia, és famós per ser el lloc habitat més fred del món. Fama que deu als 72,1o sota zero registrats el 26 de gener de 1926, però també al fet que aquest fred es repeteix any rere any a la vall del riu Indigirka, on no arriba el vent i on una manta gèlida cobreix les cases durant mesos. «He viatjat a molts llocs, però he de dir que Oymyakon és un dels indrets més inusuals que he vist. Hi ha altres llocs més a prop del pol Nord, a Noruega per exemple, però cap poble pateix les condicions meteorològiques tan extremes com aquest», afirma Luciano Napolitano, un experimentat rodamón de Milà que va visitar la zona a finals del 2007.
La fi del món
Oymyakon és un d’aquells llocs que gairebé literalment és la fi del món. Està situat a dos, tres dies en cotxe des de la ciutat més pròxima, Iakutsk, on els 200.000 habitants suporten una mitjana al gener de -40o. Només s’hi pot arribar a l’hivern, quan llacs i rius estan gelats. Una part del camí es recorre sobre l’autopista de Kolyma, més coneguda per la carretera dels ossos. Va ser construïda per encàrrec de Stalin i els treballadors eren presos dels gulags siberians. Milers van morir a causa de les condicions tan extremes i van ser enterrats sota el paviment.
Stalin va voler obrir el poble, envoltat de muntanyes riques en or, plata i altres materials preciosos, al món i assentar, de passada, els nòmades sakha de la zona. Abans, aquí només vivien entre el maig i l’octubre els caçadors de rens; ara és habitat tot l’any. «Com que el fred tan extrem és normal aquí, estan ben organitzats –manifesta Luciano Napolitano–. A Europa ens col·lapsem amb una mica de neu, aquí la vida normal segueix». ¿Vida normal? No hi ha aigua corrent (les canonades es congelarien i rebentarien), sinó que es descongelen enormes cubs de gel per al consum; també passa amb la llet. Al carrer no es poden portar ulleres, ja que s’enganxarien a la cara. I els motors dels cotxes (tots amb doble vidre) no s’apaguen en tot el dia, perquè no hi hagi problemes a l’hora d’arrencar.
«És un paradís, pel paisatge nevat, la naturalesa pristina, però viure aquí és una altra cosa», sap el viatger Napolitano. Dins de les cases, la llenya puja la temperatura a uns 30 graus, positius. Després, el vodka escalfa els cossos també per dins. L’alcohol, diuen a Oymyakon, causa més morts que el fred.
EL PERIODICO
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada