per Vicent Partal
dimecres, 22 d'abril de 2009
Els anys que ens esperen
Aquests dies el reguitzell de rumors, insinuacions i apunts de maniobra tàctica dins la política catalana és interminable. Al centre del cafarnaüm hi ha, de moment, Esquerra Republicana, que en quaranta-vuit hores va passar de segellar la pau en les altures a obrir les portes de l'infern a una part dels seus militants. Allò que puga fer Reagrupament.cat marcarà el futur immediat de la política catalana, però l'espectacularitat d'aquesta batalla ha tret rellevància a altres fronts oberts, no menys interessants com són el trencament de Ciutadans o a l'emergència de forces noves que podrien arribar a entrar al pròxim parlament, com ara la CUP o Plataforma per Catalunya. A menys de dos anys de les eleccions les incògnites s'acumulen.
La pega, una de les pegues, de les enquestes electorals més convencionals és que solament tenen en compte els qui ja són parlamentaris. Les que ens arriben, totes de forma molt unànime, dibuixen un panorama en què CiU puja molt, però sense arribar a la majoria absoluta i en el que el PSC puja poc però no pot compensar la davallada d'ICV ni, sobretot, d'Esquerra, cosa que per tant no permet de repetir el tripartit. La presència de PP i Ciutadans sembla assegurada, però, aquest darrer espai, veurem si l'ocupa el partit actual o si el cedeixen, a les bones o les males, a l'UDyP de Rosa Díez. Personalment crec que si UDyP vol absorbir-los serà difícil que Ciutadans aguante. En qualsevol cas sobre el paper aquest seria l'únic dubte que hi ha sobre la taula, però tot indica que la pròxima legislatura consolidarà el model d'un parlament de Catalunya amb sis partits.
I superat això, de fet s'obre la interrogació sobre si encara no anirem a més, perquè l'efervescència és notable. En les dades demoscòpiques no hi apareixen els partits que no són al parlament, però avui comença a ser un lloc comú de qualsevol conversa política informada preguntar-se si no tindrem un parlament de set, vuit o fins i tot nou partits -que per una altra banda seria una plasmació idònia de la confusió i el desconcert que regna al país.
En aquest sentit hi ha moltes expectatives posades en les CUP. Les Candidatures d'Unitat Popular han anat fent un treball sòlid en l'ambit municipal i aquest estiu debatran si es presenten a les eleccions nacionals o no. Els resultats municipals no asseguren de cap manera que es puga traslladar l'espai que ells representen al parlament, però l'avanç municipal és una base que inquieta els partits que actualment són al parlament. Sobretot a Esquerra i Iniciativa que veuen possible que una part dels seus votants més desencantats opten per una candidatura rupturista, vist que des del govern els han defraudat -Iniciativa especialment amb la polèmica gestió del departament d'Interior. Allà on són presents als ajuntaments, a més, han creat dinàmiques de calat fort, com s'ha vist en la recent moció de censura de Vilafranca. Dins les CUP, tanmateix, no tothom ho veu clar i la cohesió interna no és segura en una qüestió tan sensible com aquesta. El pes del municipalisme és fort i el risc d'embarcar-se a una aventura nacional és clar. Però també és clar que oportunitats tan favorables de consolidar-se nacionalment com aquesta sembla que en tindran poques.
I per si calia la situació de Reagrupament.cat encara representa un dubte més. Si finalment es veuen forçats a fer una candidatura al marge d'Esquerra una part de votants és segur que dubtarà entre votar les CUP o votar Reagrupament. Hi ha lloc per a tots dos? Jo ho dubte, però ningú no ho sap de veritat -tot i que dependrà molt de com aguante Esquerra. Que el missatge de Carretero ha impactat està fora de dubte. Per alguna raó que no encerte a entendre la direcció d'Esquerra està convertint-se en la millor propagandista del seu ex-conseller. Seria més raonable que foren discrets i no contribuïren a fer més gros el problema però ja es veu que no ho volen fer. Potser perquè estan molt segurs que no arrossegarà ningú. En petit comitè diuen que això és com la maniobra del PI d'Àngel Colom i que acabarà igual però a mi em sembla que, en aquest punt, van equivocats. I, encara que fos així no entenc que precisament quan les enquestes plantegen de forma unànime que Esquerra és al llindar de ser prescindible siguen ells mateixos els qui decideixen prescindir d'una part dels militants i els votants. La cua de palla de Carretero és que si reclama la transversalitat necessitarà crear-la i això no és fàcil. I que no té una estructura real i això no s'improvisa. Pot agrupar al seu voltant iniciatives menors que han anat apareguent els darrers anys com el Partit Republicà Català o Força Catalunya però amb això no té prou, ni de bon tros. Carretero, en qualsevol cas, pot sorprendre si sap jugar les seues cartes bé. Però ho tindrà molt complicat.
I per si el panorama no era prou difícil encara, enllà, molt en la penombra, es veu a venir que el missatge xenòfob de Plataforma x Catalunya podria calar fins l'extrem de portar-los al Parlament, per a vergonya de tots nosaltres.
Queden dos anys doncs, no arriba, per a les pròximes eleccions catalanes i la incertesa del mapa polític català és molt notable. Qualsevol aposta que fem avui segurament quedarà desmentida i el joc és més obert que mai. El que sembla difícil d'imaginar, ara mateix, és que al pròxim parlament hi haja els sis partits que té aquest. Enmig d'un magma com el que tenim sota el peus és més fàcil pensar que s'obriran oportunitats i que només els dos grans, CiU i PSC, sembla que mantindran una quota notable de suport ciutadà. Afegim-hi les conseqüències que tindrà un pacte de finançament mal lligat i la sentència de l'estatut i podem coincidir a pensar que aquests que venen van a ser dos anys apassionants, trepidants.
VILAWEB
La pega, una de les pegues, de les enquestes electorals més convencionals és que solament tenen en compte els qui ja són parlamentaris. Les que ens arriben, totes de forma molt unànime, dibuixen un panorama en què CiU puja molt, però sense arribar a la majoria absoluta i en el que el PSC puja poc però no pot compensar la davallada d'ICV ni, sobretot, d'Esquerra, cosa que per tant no permet de repetir el tripartit. La presència de PP i Ciutadans sembla assegurada, però, aquest darrer espai, veurem si l'ocupa el partit actual o si el cedeixen, a les bones o les males, a l'UDyP de Rosa Díez. Personalment crec que si UDyP vol absorbir-los serà difícil que Ciutadans aguante. En qualsevol cas sobre el paper aquest seria l'únic dubte que hi ha sobre la taula, però tot indica que la pròxima legislatura consolidarà el model d'un parlament de Catalunya amb sis partits.
I superat això, de fet s'obre la interrogació sobre si encara no anirem a més, perquè l'efervescència és notable. En les dades demoscòpiques no hi apareixen els partits que no són al parlament, però avui comença a ser un lloc comú de qualsevol conversa política informada preguntar-se si no tindrem un parlament de set, vuit o fins i tot nou partits -que per una altra banda seria una plasmació idònia de la confusió i el desconcert que regna al país.
En aquest sentit hi ha moltes expectatives posades en les CUP. Les Candidatures d'Unitat Popular han anat fent un treball sòlid en l'ambit municipal i aquest estiu debatran si es presenten a les eleccions nacionals o no. Els resultats municipals no asseguren de cap manera que es puga traslladar l'espai que ells representen al parlament, però l'avanç municipal és una base que inquieta els partits que actualment són al parlament. Sobretot a Esquerra i Iniciativa que veuen possible que una part dels seus votants més desencantats opten per una candidatura rupturista, vist que des del govern els han defraudat -Iniciativa especialment amb la polèmica gestió del departament d'Interior. Allà on són presents als ajuntaments, a més, han creat dinàmiques de calat fort, com s'ha vist en la recent moció de censura de Vilafranca. Dins les CUP, tanmateix, no tothom ho veu clar i la cohesió interna no és segura en una qüestió tan sensible com aquesta. El pes del municipalisme és fort i el risc d'embarcar-se a una aventura nacional és clar. Però també és clar que oportunitats tan favorables de consolidar-se nacionalment com aquesta sembla que en tindran poques.
I per si calia la situació de Reagrupament.cat encara representa un dubte més. Si finalment es veuen forçats a fer una candidatura al marge d'Esquerra una part de votants és segur que dubtarà entre votar les CUP o votar Reagrupament. Hi ha lloc per a tots dos? Jo ho dubte, però ningú no ho sap de veritat -tot i que dependrà molt de com aguante Esquerra. Que el missatge de Carretero ha impactat està fora de dubte. Per alguna raó que no encerte a entendre la direcció d'Esquerra està convertint-se en la millor propagandista del seu ex-conseller. Seria més raonable que foren discrets i no contribuïren a fer més gros el problema però ja es veu que no ho volen fer. Potser perquè estan molt segurs que no arrossegarà ningú. En petit comitè diuen que això és com la maniobra del PI d'Àngel Colom i que acabarà igual però a mi em sembla que, en aquest punt, van equivocats. I, encara que fos així no entenc que precisament quan les enquestes plantegen de forma unànime que Esquerra és al llindar de ser prescindible siguen ells mateixos els qui decideixen prescindir d'una part dels militants i els votants. La cua de palla de Carretero és que si reclama la transversalitat necessitarà crear-la i això no és fàcil. I que no té una estructura real i això no s'improvisa. Pot agrupar al seu voltant iniciatives menors que han anat apareguent els darrers anys com el Partit Republicà Català o Força Catalunya però amb això no té prou, ni de bon tros. Carretero, en qualsevol cas, pot sorprendre si sap jugar les seues cartes bé. Però ho tindrà molt complicat.
I per si el panorama no era prou difícil encara, enllà, molt en la penombra, es veu a venir que el missatge xenòfob de Plataforma x Catalunya podria calar fins l'extrem de portar-los al Parlament, per a vergonya de tots nosaltres.
Queden dos anys doncs, no arriba, per a les pròximes eleccions catalanes i la incertesa del mapa polític català és molt notable. Qualsevol aposta que fem avui segurament quedarà desmentida i el joc és més obert que mai. El que sembla difícil d'imaginar, ara mateix, és que al pròxim parlament hi haja els sis partits que té aquest. Enmig d'un magma com el que tenim sota el peus és més fàcil pensar que s'obriran oportunitats i que només els dos grans, CiU i PSC, sembla que mantindran una quota notable de suport ciutadà. Afegim-hi les conseqüències que tindrà un pacte de finançament mal lligat i la sentència de l'estatut i podem coincidir a pensar que aquests que venen van a ser dos anys apassionants, trepidants.
VILAWEB
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada