"A les Casernes Lenin de Barcelona, la vigília del dia en què vaig allistar-me a les milícies, vaig veure un milicià italià dret davant la taula dels oficials.
Era un minyó d'aspecte vigorós, d'uns vint-i-cinc o vint-i-sis anys, de cabells rossos tirant a roigs i músculs poderosos. Portava la gorra de pell, de forma punxeguda, orgullosament de gairell, tapant-li un ull. Jo el veia de perfil, amb la barbeta clavada al pit, mirant amb les celles juntes, confós, un mapa que un dels oficials havia desplegat damunt la taula. L'expressió del seu rostre em va impressionar profundament. Era la cara d'un home capaç de cometre un assassinat i de donar la vida per un amic -la mena de cara que esperaries de trobar en un anarquista, encara que igualment podia ser comunista-. Una cara on hi havia candor i ferocitat alhora; i també la patètica reverència que la gent inculta sent per llurs suposats superiors. Era visible que el minyó no hi entenia un borrall, en el mapa; evidentment, considerava la interpretació de mapes com una gesta intel·lectual meravellosa. No sabria dir per què, però poques vegades m'he topat amb ningú -amb cap home, vull dir- que m'hagi inspirat una simpatia tan inmediata. Mentre enraonaven al volt de la taula, no sé com fou esmentada la meva condició d'estranger. L'italià aixecà el cap i digué de seguida:
-¿Italiano?
Jo, en el meu espanyol, vaig contestar:
-No, inglés. ¿Y tú?
-Italiano.
Quan sortíem, el minyó travessà la sala i em va estrènyer la mà amb força."
Era un minyó d'aspecte vigorós, d'uns vint-i-cinc o vint-i-sis anys, de cabells rossos tirant a roigs i músculs poderosos. Portava la gorra de pell, de forma punxeguda, orgullosament de gairell, tapant-li un ull. Jo el veia de perfil, amb la barbeta clavada al pit, mirant amb les celles juntes, confós, un mapa que un dels oficials havia desplegat damunt la taula. L'expressió del seu rostre em va impressionar profundament. Era la cara d'un home capaç de cometre un assassinat i de donar la vida per un amic -la mena de cara que esperaries de trobar en un anarquista, encara que igualment podia ser comunista-. Una cara on hi havia candor i ferocitat alhora; i també la patètica reverència que la gent inculta sent per llurs suposats superiors. Era visible que el minyó no hi entenia un borrall, en el mapa; evidentment, considerava la interpretació de mapes com una gesta intel·lectual meravellosa. No sabria dir per què, però poques vegades m'he topat amb ningú -amb cap home, vull dir- que m'hagi inspirat una simpatia tan inmediata. Mentre enraonaven al volt de la taula, no sé com fou esmentada la meva condició d'estranger. L'italià aixecà el cap i digué de seguida:
-¿Italiano?
Jo, en el meu espanyol, vaig contestar:
-No, inglés. ¿Y tú?
-Italiano.
Quan sortíem, el minyó travessà la sala i em va estrènyer la mà amb força."
3 comentaris:
Jooooooo, hem sona mollogó.....q era?!?!??! deixam 24 hores cabilant....
si aixo fos un home, de Primo Levi
litu
no angel no. I no diguis la resposta x aqui, enviala x mail. Pq no es tracta d'endevinar-ho primer sino endevinar-ho
Publica un comentari a l'entrada