Cap de setmana musical (I)

Aquest cap de setmana musical començava divendres amb el PopArb. Quimi Portet i Mishima van ser dos dels protagonistes de la primera jornada d'aquest festival totalment consolidat. A sota les fotografies, la crítica d'El Punt sobre el divendres a la nit.

Refrescant popArb

Mishima i Quimi Portet, preuats caps de cartell d'un festival que ja suma vuit edicions i continua connectat amb els desitjos del públic

El popArb ja suma vuit edicions i, des de l'any passat, és l'escenari de Can Torres el que rep els primers assistents als concerts. Divendres van obrir-lo els valencians Litoral. La mandolina, guitarres, guitarrons i violí donen a les seves cançons un aire mediterrani, una proposta refrescant que era d'agrair en una edició calorosa com cap altra. Van tocar peces conegudes com ara A la vora de la mar.

També amb aires càlids van arribar les cançons als dos escenaris de Can Cassó. A l'Envelat van sonar les del disc Maracaibo (2011) de La Estrella de David i a l'escenari Montsoriu, les de la sempre dramàtica veu de Manos de Topo. La veterania és un grau i el conjunt del gran Quimi Portet va arrencar amb la magnífica Tinc una bèstia dintre meu, del seu últim disc Oh My Love (Música global, 2012). Peces d'aquest últim treball van ser combinades amb una tria del seu repertori (des d'Homes i dones del cap dret fins als bisos La Rambla, passant per Flors i violes o Massa). Especialment guitarrer es va mostrar, al costat de l'altre guitarrista Jordi Busquets, a Vida interior d'un lluç, on demostra la vella escola rockera, i Ràdio l'Infern.

L'altre grup de la nit va ser, sens dubte, Mishima. El públic va corejar tant les cançons, de la primera fins a l'última (des de La vella ferida a Tot torna a començar); va quedar clar que tenen cançons que ja han passat a formar part de l'imaginari d'una generació (L'olor de la nit, Miquel a l'accés 14, Qui n'ha begut i Un tros de fang). Responen al desig del públic festivaler de cantar i lligar, tot podent bramar “No em facis petons, però follem” o “Diu que et transporta a un altre planeta, t'inflama el cor amb mil somriures i del cel fa caure espurnes d'or”. Evasió i plaer.

Surfing Sirles va defensar amb seriositat (el poeta i cantant Martí Sales ja no vola tan punk) unes cançons que treuen el budellam a relluir, des de Poble de Stars de Pepe Sales, fins a les pròpies Estibadors (que van dedicar a la Donna Summers), Marrameu torra castanyes –una cançó contra les persones “modernes de postal”– o Taxista, el hit del seu últim àlbum.

EL PUNT