Què passa a les aules?

EDUCAR ELS JOVES NO ÉS NOMÉS RESPONSABILITAT DE L'ESCOLA

Què passa a les aules?

No fa gaire, vam poder llegir al diari un reportatge sobre el nen que va morir als dotze anys, en estavellar-se contra un cotxe amb una bicicleta, l'any 2005. Minuts abans la màquina que el va dur a la mort havia estat manipulada per dos companys, que, per fer-li una broma, van espatllar-li els frens. Era equatorià i, abans del fatal desenllaç, havia hagut de suportar en moltes ocasions que els seus amiguets li peguessin o el vexessin amb insults de caire racista.
A finals de l'estiu, es va donar a conèixer l'informe Cisneros X, sobre violència i assetjament escolar, on dos professors universitaris denunciaven que el 22,6% dels escolars catalans -gairebé una quarta part de l'alumnat!- són objecte d'algun tipus de maltractament per part de companys seus. D'aquests maltractaments, aproximadament la meitat són físics o psicològics i prolongats, però la conselleria d'Educació va sortir-hi immediatament al pas dient que l'assetjament, a Catalunya, se situava al voltant del 3%. Lògicament aquesta última dada, que va ser facilitada per qui és art i part en l'assumpte, hem de considerar-la amb totes les reserves del món.
Més o menys coincident amb la data de l'informe anterior, un estudi elaborat pel sindicat CSI-CSIF revelava que el 15% dels professors de secundària han estat agredits físicament per part dels alumnes; que el 73% -és a dir, una clara majoria- havia patit agressions verbals, que un 13% tenia por d'entrar a l'aula i que un 88% havia hagut de suportar faltes de respecte. A primària -a primària!-, segons l'informe, han patit agressions verbals el 47% dels mestres i físiques, el 7%, mentre que el 83% han sentit que els faltaven al respecte.
Independentment de la credibilitat que donem a aquestes dades o encara que sospitéssim que estan inflades per la subjectivitat dels enquestats o per defectes en la recollida de les mostres, és evident que alguna cosa passa a les aules; és innegable que l'ambient en què es mouen els nostres joves i els nostres docents no és gens favorable a l'aprenentatge dels primers ni a l'exercici de la seva professió per part dels segons.
La situació no té fàcil solució, no... Fins que la societat no prengui consciència del problema i exigeixi als polítics que ens dotin de lleis que evitin el foment del consumisme massiu, els subproductes culturals, la violència física o verbal com a espectacle, l'actual permissivitat davant d'actes incívics, vandàlics o delictius de baixa intensitat i altres coses semblants, no serà possible que els joves sàpiguen trobar el seu lloc i vulguin contribuir a construir-se un món basat en la convivència.
Mentrestant, la desorientació de molts pares és tan gran que no saben cap on tirar. No s'atreveixen a donar un cop de puny damunt la taula al primer indici de tirania dels fills i, en canvi, s'estimen més qüestionar la feina dels docents. Lògicament, això els resulta més fàcil que no pas acceptar la pròpia imperícia com a educadors i posar-hi remei al més aviat possible.
Per part seva, l'administració educativa contempla l'espectacle presa del pànic, però amb cara de "no n'hi ha per a tant", no fos cas que se li escapessin uns quants vots a les pròximes eleccions, i tampoc no és capaç de prendre les decisions pertinents, segurament decisions dures, segurament poc populars, segurament políticament incorrectes, però segurament les que podrien començar de veritat a posar una mica d'ordre en un sistema educatiu lax que fa prevaler els drets dels qui no volen aprendre per damunt dels qui sí que volen fer-ho.
Enmig de tot aquest marasme d'inhibicions, inseguretats i contradiccions, hi ha també força docents que se senten impotents, atemorits o desmotivats perquè la seva professió ha perdut el prestigi d'antany; i l'ha perdut, entre altres coses, perquè no se'ls han posat a l'abast eines per resoldre totes aquestes situacions, sinó fonamentalment traves; i, ara com ara, no tenen més remei que abaixar vergonyosament el nivell a classe i, en molts casos, renunciar a la seva dignitat personal o, fins i tot, a vegades, intentar comprar la complicitat dels nois i noies simulant patèticament que alumnes i professors són al mateix nivell i propiciant un tracte de compis, si em permeteu l'expressió, que diu molt poc de la seva professionalitat.
I, al final, els qui en surten més perjudicats són els mateixos joves, ensinistrats en la falta de responsabilitat, instal·lats en l'hedonisme i el despotisme més absoluts, totalment mancats d'esperit de treball i de sacrifici, conscients només dels drets propis i de les obligacions dels altres, individus que hauran d'aprendre com és el món quan aquest sistema educatiu i, sobretot, aquesta societat, que s'inhibeixen de la responsabilitat d'educar homes i dones per al futur que els espera, els llencin al món sols i desproveïts dels recursos necessaris per sobreviure-hi.

Jordi Sedó

Sociolingüista i docent jsedo@xtec.cat

AVUI