divendres, 30 de març del 2007
dimarts, 27 de març del 2007
Ni la tercera, ni la sisena
L'aplicació de la sisena hora a l'escola pública, en molts casos, ha estat un factor greu de desestabilització organitzativa en una institució que ja tenia una salut delicada. Un mes després d'haver començat el curs, la consciència del daltabaix era molt estesa dins del món educatiu i, amb discreció, ja se n'explicaven les mil i una barbaritats. Dir-ho en veu alta, llavors, em va merèixer més d'una crítica severa, com si anunciar que s'acosta un terratrèmol et fes responsable dels mals que pot provocar. Sempre he estat a favor d'una escola pública de qualitat com a garantia de cohesió social, igualtat d'oportunitats i progrés nacional. Sempre he defensat l'autoestima d'una escola que, durant molts anys, és qui ha portat el pes d'aquestes responsabilitats amb un mèrit i una competència enormes, que algun dia caldrà agrair-li de manera explícita. I sí, també he estat a favor d'igualar les condicions docents de l'escola pública i la concertada, cosa que en part -només en part- passava pel nombre total d'hores lectives anuals.
Ara bé, precisament en defensa de l'escola pública catalana i del sistema educatiu en general, he de dir que la manera com s'ha introduït la sisena hora ha estat un cop dur just quan es necessitava el màxim suport per resistir un dels embats més complexos dels darrers trenta anys: la d'un creixement demogràfic inesperat i fora de control. La sisena hora pot haver engegat a dida l'oportunitat que era el Pacte Nacional per l'Educació. I que ningú no rigui: la desestabilització del sistema educatiu públic ja comença a afectar també l'escola concertada. Una vegada més, els grans principis i la moderada il·lusió dels actors educatius de fa un any han quedat amenaçats per les tensions a què ha abocat aquesta decisió que, en un país de ciutadans mínimament exigents, hauria portat a la dimissió o el cessament inapel·lable dels que l'han aplicada.
En aquestes circumstàncies, discutir la tercera hora de castellà, esdevé ociós per no dir surrealista: el castellà -per a desesperació del conseller- el pot acabar fent a Cornellà un especialista de música amb accent d'Olot. Protestar per la tercera hora ara només té sentit des d'una perspectiva estrictament política, vull dir, a l'hora de preguntar "qui mana aquí?". Però des d'un punt de vista docent, preocupar-se per una hora més de castellà quan no es poden garantir les substitucions per malaltia ni els mestres amb titulació adequada, quan s'ha deixat sense mestres les llars d'infants i quan titulats inexperts -als quals s'ha ofert i han acceptat una feina de manera irresponsable- acaben el dia desesperats, és per fer-se un tip de riure. I que no se'm digui que això només afecta un 10 o un 15 per cent del professorat, perquè en la situació actual, amb menys i tot n'hi ha prou per provocar, com a mínim, el desànim col·lectiu.
La decisió d'implantar massivament la sisena hora a l'escola pública reuneix tots els defectes propis d'una administració ineficaç. Les presses no venien d'una necessitat demanada pel col·lectiu de mestres, sinó de l'oportunisme polític. El grau d'imprevisió ha estat d'unes dimensions incommensurables. Les conseqüències no volgudes han estat superiors als beneficis que es buscaven. Per acabar-ho d'arrodonir, l'administració actual no reconeix el desastre i insisteix a agreujar la situació el curs vinent. I tot, és clar, des del silenci dels que volen defensar el bon nom de l'escola pública, dels que han d'assumir sobre les seves espatlles la responsabilitat de gestionar el desgavell, i dels pocs que compten treure'n algun avantatge personal. Tal com s'ha plantejat, la sisena hora és un cas clar de solució equivocada a un problema inexistent.
Perquè, a veure: si allò que havia de resoldre era la millora de la qualitat docent, si es tractava de posar-se a l'alçada hipotètica de l'escola concertada, és clar que s'ha aconseguit just el contrari. La sisena hora només s'entén com una concessió fàcil a l'exigència dels pares de tenir una hora més de servei públic gratuït i de pagar una hora menys d'activat extraescolar. Però si es volia encarar de veritat el desafiament de la qualitat, això exigia més ambició. Amb aquest vint per cent més de temps lectiu s'haurien pogut abreujar les vacances d'estiu, excessivament llargues; reordenar el calendari escolar en el seu conjunt i acabar amb el desastre d'una Setmana Santa mòbil; fer horari de matí i obrir l'escola a la tarda a les associacions de pares i al barri per a encabir-hi activitats complementàries; pactar, a canvi del sobreesforç laboral, la introducció -urgentíssima- dels sabàtics per a la formació permanent del mestre, etc.
En contra de tot sentit comú, però, l'administració -aquí i allà- es dedica a discutir quantes hores s'han de fer de cada matèria. ¿És la tercera hora més de castellà a la setmana la que salvarà el futur dels nostres nois i noies? De cap manera! Haurà estat la sisena hora diària la que haurà introduït al sistema escolar un nivell suficient d'incompetència per retardar cinc o sis anys -vull ser positiu- l'arribada de veritables solucions i la recuperació de l'autoestima que necessitava per fer front als desafiaments que ja tenia plantejats. L'escola resistirà, sí, però seguirà congriant desafecte cap un país que, certament, se l'estima ben poc.
Salvador Cardús i Ros
Sociòleg i periodista
dilluns, 26 de març del 2007
diumenge, 25 de març del 2007
dissabte, 24 de març del 2007
Com podreu haver comprovat els assidus visitants d'aquest bloc, durant els últims dies no l'actualitzo tan sovint com abans. Suposo que això de treballar deu treure temps a d'altres coses.
Com ja vaig dir la setmana passada, dissabte passat va tocar concert de fito a Fontajau i després barra lliure a La Bisbal. Una nit per recordar.
diumenge, 18 de març del 2007
dilluns, 12 de març del 2007
dissabte, 10 de març del 2007
faltes d'ortografia i banderes anticonstitucionals
En aquesta primera foto podem observar una senyora que estima molt la llibertat però no gaire l'ortografia.
En aquesta segona foto, el senyor gran porta un paper on diu que també estima la llibertat. Però una llibertat sui generis, perquè també s'hi posa bé per sortir a la foto. Amb una bandera que no estima gaire la llibertat. Almenys la dels altres.
jo també hi era
Al post de sota hi ha la crònica de la manifestació d'ahir i hi estic força d'acord amb la descripció. Jo també hi era. Però és absurd fer-ne una altra. Per tant, em fixaré més aviat en aspectes que poden ser anecdòtics però que mostren una mica com és la societat en què vivim.
Vaig arribar a la plaça del Vi quan faltaven 10 minuts per les set. Al mig de la plaça hi havia unes 10 persones. Als voltants, desenes de policies i mossos uniformats i molts més de paisà. Per tant, si en el moment àlgid de la manifestació hi havia a la plaça un centenar de persones només cal que mireu la proporció de civils/policia.
Quan ja passaven minuts de les set, si intentaves entrar a la plaça t'ho negaven. Excepte que fossis una persona gran amb la bandera del PP. Aquest tenia via lliure.
M'ho vaig quedar mirant des de dins la plaça però a un extrem fins que em va venir un municipal i em va dir que marxés d'allà. En aquell moment tenia dues opcions: dir-li quina nosa hi feia o marxar sense dir res. Vaig optar per la segona. Allò era territori enemic i tenia les de perdre. Escorcollaven tota persona sospitosa: joves amb motxilla, persones grans que anaven amb la compra. Fins i tot vaig veure com obligaven a apagar una cigarreta a una senyora ... Fumadors, es pot fumar a l'aire lliure a tot el món excepte a la plaça del vi de girona.
Finalment vaig anar davant de la botiga d'Intermón-Oxfam. Com que en sóc soci, vaig pensar que si en un moment donat van maldades, sempre m'hi podria refugiar ensenyant el meu carnet que, per cert, encara no m'han enviat. Aquí vaig veure una de les absurditats de la tarda. Els municipals de girona feien un cordó (sanitari?) per evitar l'entrada a dins la plaça on eren els del PP i alguns contramanifestants que hi havien entrat anteriorment. Eren 6 o 7 municipals agafats de la mà. Fins que els van venir a substituir els mossos. Aquests es van posar al darrere agafats igualment de la mà i els municipals van marxar. Van marxar però de forma arcaica, medieval. Cutre, vaja. Un dels municipals es va posar al davant, va fer un crit, els altres es van posar en fila i van anar marxant fent un saltiró ridícul. Ni a les pel·lícules de la segona guerra mundial fan tanta pena com aquests. Són com els vestits de gala dels mossos. Que demanin a l'Adolfo Domínguez que els n'hi facin uns, però que no vagin d'aquella manera. Més aviat per vergonya aliena.
La boina de la Falange
la crònica
A la plaça del Vi s'hi van reunir ahir dues seixantenes, una cinquantena i una vintena. La vintena érem periodistes. La cinquantena eren policies, municipals i mossos antiavalots i de la secreta. Les seixantenes eren de manifestants dels dos bàndols: el nacional i el dels rojos separatistes i republicans. Un cordó policial separava els dos costats, cridaires de proclames polítiques i d'algun insult gruixut. No va passar res. Ni tan sols quan els del PP van marxar tots plegats de la plaça escortats i per entremig dels contramanifestants. Ni tan sols quan un jove del PP feia senyals obscens i feia voleiar una bandera blava quan marxava de la plaça per entremig dels protestaires de les banderes estelades. La policia no havia calculat la presència d'independentistes a la plaça del Vi. Havia previst barrar-los el pas a la pujada del pont de Pedra. Però se'ls en van trascolar uns quants, una trentena que estratègicament i amb anticipació havien obtingut l'asil de la llibreria Les Voltes. A l'altre costat de la plaça, els del PP, ben empolainats i ben tocades, identificaven els seus amb llacets blaus a la solapa. La policia, en un excés de zel per controlar tothom, va arribar a inspeccionar, fins i tot, les bosses de la compra dels que per allí passaven. A les set en punt van començar els dos actes; a un quart de vuit els del PP ja havien acabat i a tres quarts la plaça era neta. Els independentistes van cantar Els segadors i es van dissoldre. Els «orgullosos de ser espanyols», segons van cridar, van marxar i prou. I qui sap si aquell que lluïa la boina vermella de la Falange va lamentar no haver cantat el Cara al sol.
dijous, 8 de març del 2007
dimarts, 6 de març del 2007
enganxats per on ens fa mal
Ja ens tenen enganxats
La convocatòria de la manifestació de dissabte per Rajoy i de les concentracions que volen dur a terme divendres ja ha fet saltar totes les alarmes. La indecència moral del PP és tan gran que crida la indignació. Però la indignació porta a la defensa dels agredits amb tergiversacions i manipulacions, és a dir del PSOE. I a nosaltres, a partir d'ací, ens tenen enganxats, una vegada més.
La convocatòria de la manifestació de dissabte per Rajoy i de les concentracions que volen dur a terme divendres ja ha fet saltar totes les alarmes. La indecència moral del PP és tan gran que crida la indignació. Però la indignació porta a la defensa dels agredits amb tergiversacions i manipulacions, és a dir del PSOE. I a nosaltres, a partir d'ací, ens tenen enganxats, una vegada més. Ho deia amenaçadorament Carmen Chacón aquest cap de setmana: els catalans han de saber que no hi haurà cap més president com Zapatero. I és veritat que, al costat de la banda de Rajoy, Zapatero sembla presentable i tot, però ja ens han enganxat ben enganxats...
No hi ha millor carta de presentació per a Zapatero i companyia que aquest PP. La seua radicalitat és d'una dimensió tal que fa por. Aquests dies qui més qui menys pensa (reconeguem-ho, ho pensem en privat i en silenci) que aquest PP, si fórem al 1936, es posaria en favor de Franco i no dubtaria gens a sumar-se a la insurrecció. I és que els tics guerracivilistes són cada dia més descarats al Partit Popular, però sobretot i molt especialment a la ràdio-dels-mil-turons dels bisbes, a la gaseta conspirativa per excel·lència de la premsa europea, a l'entorn 'manolo el del bombo'.
L'espectacle que interpreta amb precisió d'orquestra simfònica el PP és tan aberrant, tan groller, tan poc europeu, tan crispat, tan escassament democràtic que clama al cel. I aleshores el mal, el mal de fons, és que fa bons els Zapateros de torn. Des de la perifèria domada i espantada assistim perplexos a l'onada de violència 'rojigualda' i ens torna la por. Hem de salvar Zapatero, que vénen els bàrbars!
I ja ens tenen enganxats.
06 març 2007 Autor: Vicent Partal Email: director@vilaweb.cat Enllaç permanent: http://www.vilaweb.cat/www/mailobert?id=2300640
La convocatòria de la manifestació de dissabte per Rajoy i de les concentracions que volen dur a terme divendres ja ha fet saltar totes les alarmes. La indecència moral del PP és tan gran que crida la indignació. Però la indignació porta a la defensa dels agredits amb tergiversacions i manipulacions, és a dir del PSOE. I a nosaltres, a partir d'ací, ens tenen enganxats, una vegada més.
La convocatòria de la manifestació de dissabte per Rajoy i de les concentracions que volen dur a terme divendres ja ha fet saltar totes les alarmes. La indecència moral del PP és tan gran que crida la indignació. Però la indignació porta a la defensa dels agredits amb tergiversacions i manipulacions, és a dir del PSOE. I a nosaltres, a partir d'ací, ens tenen enganxats, una vegada més. Ho deia amenaçadorament Carmen Chacón aquest cap de setmana: els catalans han de saber que no hi haurà cap més president com Zapatero. I és veritat que, al costat de la banda de Rajoy, Zapatero sembla presentable i tot, però ja ens han enganxat ben enganxats...
No hi ha millor carta de presentació per a Zapatero i companyia que aquest PP. La seua radicalitat és d'una dimensió tal que fa por. Aquests dies qui més qui menys pensa (reconeguem-ho, ho pensem en privat i en silenci) que aquest PP, si fórem al 1936, es posaria en favor de Franco i no dubtaria gens a sumar-se a la insurrecció. I és que els tics guerracivilistes són cada dia més descarats al Partit Popular, però sobretot i molt especialment a la ràdio-dels-mil-turons dels bisbes, a la gaseta conspirativa per excel·lència de la premsa europea, a l'entorn 'manolo el del bombo'.
L'espectacle que interpreta amb precisió d'orquestra simfònica el PP és tan aberrant, tan groller, tan poc europeu, tan crispat, tan escassament democràtic que clama al cel. I aleshores el mal, el mal de fons, és que fa bons els Zapateros de torn. Des de la perifèria domada i espantada assistim perplexos a l'onada de violència 'rojigualda' i ens torna la por. Hem de salvar Zapatero, que vénen els bàrbars!
I ja ens tenen enganxats.
06 març 2007 Autor: Vicent Partal Email: director@vilaweb.cat Enllaç permanent: http://www.vilaweb.cat/www/mailobert?id=2300640
dilluns, 5 de març del 2007
EL PUNT
Som un país violent?
Passa-ho!
Iu Forn
Passa-ho!
Iu Forn
La llista fa posar els pèls de punta. En només cinc dies, a Sabadell una dona és assassinada a la rebotiga de la sabateria on treballava, a Alcanar un jove esquartera els seus pares i després se suïcida, a Salou un lladre mata un Guardia Civil i a Ripoll un home assassina la seva parella i després se suïcida. I sumi-li el que està passant amb els alcaldes: amenaces de mort al de Tivissa, atropellament del de Linyola i una furgoneta estavellada contra la casa del de la Granada del Penedès. En total, set morts i diversos actes violents més propis de Sicília que del que antigament era considerat un oasis.
Potser és casualitat? Potser. Els que ens manen diuen, estadística en mà, que a casa nostra no hi ha més actes violents ara que abans. Deu ser cert, però és innegable que s'ha instal·lat la sensació que aquí generem més notícies de successos que a la resta d'Espanya. Comentava l'altre dia en Toni Clapés al seu programa que quan veu en un informatiu com la policia desarticula una banda d'atracadors, no falla, l'escenari és Catalunya. Potser és que els Mossos són més eficients que altres policies? Potser. El cas és que costa veure en d'altres punts d'Espanya la típica imatge de policies rebentant portes de pisos i xoriços emmanillats en calçotets al menjador d'un pis amb el llit per fer.
I aquesta és una realitat (o una sensació de realitat) que passa just quan ens van prometre abandonar la política de reivindicació permanent i dedicar-se als temes que realment ens preocupen. Sort n'hi ha. Però no hem de patir, el govern dirà que no passa res i que si passa és culpa del 23 anys de CiU, CiU dirà que la culpa és de la submissió del PSC al PSOE i del fet que Esquerra només vol tocar moqueta, i el PP que la culpa és de ZP (Zapatero Prometent) que ha cedit al xantatge de De Juana.
I així entretinguts (i entretingudes) ningú respondrà la pregunta clau: Catalunya és una societat violenta?
diumenge, 4 de març del 2007
dissabte, 3 de març del 2007
sort que de parcs i jardins se n'ocupa la senyoreta mayol
Senyals en braille sense relleu al parc de Sant Martí
L'ajuntament diu que els panells plans es canviaran en pocs mesos
Si el francès Louis Braille, inventor del sistema d'escriptura i lectura tàctil per a persones cegues que porta el seu nom, s'acostés un d'aquests dies al parc de Sant Martí i examinés alguns dels plànols que hi ha en aquest lloc, no entendria absolutament res. En aquests mapes es poden veure a escala les més de sis hectàrees del recinte i, també, els característics punts d'aquest alfabet. No obstant, hi falta la característica fonamental del braille, el relleu, que fa que pugui ser llegit pels invidents. Els punts estan simplement dibuixats, igual que ho estan les fonts del parc, el llac o les taules de ping-pong.Aquesta estranya i difícilment comprensible característica va ser percebuda per primera vegada per tres alumnes de l'IES Sant Martí de Provençals, adjacent amb el mateix recinte. Mario Malagón, Violeta Azagra i Constanza Maureira passen cada dia davant aquests curiosos senyals i, fa un mes, es van adonar que no complien cap funció per a les persones cegues. "Setmanes després --explica Maureira--, durant una classe de Socials en què tractàvem els impediments per a les persones amb discapacitat, vam comentar el que passava al parc i la professora ens va animar a denunciar-ho. Així que ho vam fer""Es podria haver optat per no dibuixar els punts en braille", reconeix un portaveu de l'Institut Municipal de Parcs i Jardins. Expliquen en aquest organisme que els plànols actuals són purament provisionals i que "els pròxims mesos" es procedirà a canviar la senyalització del parc, de forma que tot, des de les fonts fins al llac, aparegui en els panells en relleu. Fins que no es produeixi el canvi, els responsables de l'institut han decidit col.locar aquest tipus de senyals que al.ludeixen al braille, com una rèplica del plànol que vindrà.
Segons Parcs i Jardins, les noves senyalitzacions --que ja es poden veure al parc de la Ciutadella o el de Monterols-- es construeixen "artesanalment", de manera que triguen un cert temps a estar finalitzades. ¿Quant de temps? "Estaran al parc els pròxims mesos", insisteix el portaveu. Mentrestant, els signes en braille sense relleu, que són tan útils com el llenguatge no corporal per a persones sordmudes, continuaran al recinte.
Las matemáticas vienen de África
Si las muescas se agrupan en cifras, en uno de los huesos aparecen tres grupos de cifras. El primer grupo es 11, 21, 19 y 9; el segundo es 11, 13, 17 y 19, y el otro es 3, 6, 4, 8, 10, 5, 5 y 7. El matemático Dirk Huylebrouck y otros expertos han hecho notar que el primer grupo puede leerse como: 10+1, 20+1, 20-1 y 10-1; que el segundo grupo está formado por números primos, y que el tercero parece seguir más o menos alguna regla de duplicación (de 3 a 6, de 4 a 8, de 5 a 10). Estos expertos ven ahí una indicación de un sistema aritmético complejo en base 10, aunque no logran determinar exactamente de qué tipo.
De hecho, otros estudiosos han combinado las muescas y los grupos de muescas de otras formas para proponer un sistema de numeración en base 6 o 12. Esta hipótesis viene apoyada por la observación de que muchas poblaciones africanas actuales, como los yasgua de Nigeria, utilizan sistemas de base 12 (en la lengua de los yasgua, "13" se dice "12+1").
Viene en apoyo de esta teoría una manera de contar habitual en la antigüedad. Con una sola mano, el pulgar va tocando cada falange de los demás dedos (1, 2, 3 en el índice; 4, 5, 6 en el dedo medio, etcétera). Al llegar al 12 (la punta del meñique), se apunta una docena con un dedo de la otra mano y se vuelve a empezar. Es un sistema muy útil para contar con los dedos hasta 72 (seis docenas), y naturalmente está en base 12 (4 por 3 falanges).
Dos huesos conservados en el Instituto Real de Ciencias Naturales de Bélgica indican, según los científicos que los han examinado, que los primeros sistemas numéricos se inventaron en África hace 20.000 años, es decir, 15.000 años antes de que la escritura y la numeración aparecieran en Mesopotamia como culminación de la revolución neolítica que propagó la civilización moderna.
Los huesos, de 10 a 14 centímetros de largo y cubiertos de muescas transversales, han protagonizado una reunión científica para intentar descifrar su significado, que concluye hoy en Bruselas. Fueron hallados en los años cincuenta en Ishango (República Democrática de Congo), junto a la cabecera del Nilo. Aunque no pueden datarse directamente por carbono 14, los estratos circundantes indican una edad cercana a los 20.000 años.
Si las muescas se agrupan en cifras, en uno de los huesos aparecen tres grupos de cifras. El primer grupo es 11, 21, 19 y 9; el segundo es 11, 13, 17 y 19, y el otro es 3, 6, 4, 8, 10, 5, 5 y 7. El matemático Dirk Huylebrouck y otros expertos han hecho notar que el primer grupo puede leerse como: 10+1, 20+1, 20-1 y 10-1; que el segundo grupo está formado por números primos, y que el tercero parece seguir más o menos alguna regla de duplicación (de 3 a 6, de 4 a 8, de 5 a 10). Estos expertos ven ahí una indicación de un sistema aritmético complejo en base 10, aunque no logran determinar exactamente de qué tipo.
De hecho, otros estudiosos han combinado las muescas y los grupos de muescas de otras formas para proponer un sistema de numeración en base 6 o 12. Esta hipótesis viene apoyada por la observación de que muchas poblaciones africanas actuales, como los yasgua de Nigeria, utilizan sistemas de base 12 (en la lengua de los yasgua, "13" se dice "12+1").
Viene en apoyo de esta teoría una manera de contar habitual en la antigüedad. Con una sola mano, el pulgar va tocando cada falange de los demás dedos (1, 2, 3 en el índice; 4, 5, 6 en el dedo medio, etcétera). Al llegar al 12 (la punta del meñique), se apunta una docena con un dedo de la otra mano y se vuelve a empezar. Es un sistema muy útil para contar con los dedos hasta 72 (seis docenas), y naturalmente está en base 12 (4 por 3 falanges).
originals com sempre
No sé si ho sabeu però aquest estiu hi ha Eurobasket. I se celebra al bonic país del costat. I clar, han hagut de rumiar-s'ho molt per inventar-se una mascota. Si el país és Espanya, la mascota és un toro. Un toro anomenat Bravo.
divendres, 2 de març del 2007
gràcies renfe
l'apunt
Aquest és un reconeixement públic a la companyia Renfe, aquesta companyia que ho fa tot tan malament i que no hi ha més remei que deixar tant per terra com ella hi deixa els passatgers. Un reconeixement públic, dic, perquè si hem de ser sincers, Renfe està aconseguint el que fins ara no havia aconseguit ni el tripartit, ni l'Estatut, ni la Diada Nacional, ni el pa amb tomata, ni el Barça ni la mateixa Moreneta. I és posar-nos d'acord. Estudiants, empresaris, polítics, mestresses de casa, metges, funcionaris, de dreta i d'esquerra, nacionalistes i espanyolistes, rics i pobres, xirucaires i pijos, tots estem d'acord per primer cop en molts anys. Protestes, boicots, campanyes de sensibilització, la classe política anant de bòlit per amagar-se les vergonyes... És trist però és així: finalment, la unitat d'acció nacional sembla que ens haurà arribat gràcies a un símbol tan espanyol i tan centralista com la Renfe. Gràcies, doncs, Renfe, en nom de tots plegats.
dijous, 1 de març del 2007
per Vicent Partal
DIJOUS, 01/03/2007 - 06:00h
La Renfe de Zapatero, l'aeroport de Zapatero, el president de Zapatero.
No recorde una situació de tant de caos i de menyspreu dels usuaris d'un mitjà de transport públic com la que passen els qui han d'agafar els trens de rodalia de Renfe a Barcelona. El mal funcionament d'aquest servei clama al cel i és intolerable. Però em deixà perplex de veure que al Parlament, ahir mateix, semblava que a l'hora de cercar culpables parlaren del sexe dels àngels. Quan fins i tot alcaldes socialistes ja han esclatat i una part dels diputats no amaga la indignació, el president Montilla sols aparentava tenir interès a salvar la cara del govern espanyol (en aquesta qüestió, en la de l'aeroport i, em tem, en la que siga).
Que hi ha preocupació per les coses que passen a Renfe és una evidència. No cal fer enquestes; n'hi ha prou de baixar en una estació qualsevol i mirar. L'àrea metropolitana de Barcelona viu un col·lapse monumental, en transport públic. És evident que la situació ha arribat a l'extrem i que la desídia, la mala planificació i decisions mal preses quan pertocava dificulten la consecució d'una solució senzilla. Els arguments, els entenc. Però la reacció del govern de la Generalitat no pot consistir únicament a agrair, una vegada i una altra, les disculpes de la vice-presidenta i a intimar als qui protesten pel mal funcionament reiterat de Renfe que no es deixen dur 'per l'espectacle', com feren ahir ahir els socialistes. Del govern, hom n'espera que es plante i faça possibles i impossibles perquè els ciutadans no hagen de patir ni un dia més.
Precisament avui Zapatero ve a Barcelona a parlar de l'aeroport. Amb tota la societat civil mobilitzada per a impedir que ens tornen a ensarronar, amb els sectors econòmics alarmats pels rumors que Aena tornarà a actuar pensant sobretot en la manera d'afavorir l'aeroport de Madrid i amb Iberia fent gala, una vegada i una altra, de la seua concepció megacentralista. La fórmula per a canviar les coses és, en aquest cas, ben clara: atorgar la gestió de la nova terminal a una aliança que assegure la voluntat de convertir el Prat en un aeroport internacional i intercontinental. El govern de la Generalitat hauria de prendre posició amb molta duresa i claredat en aquest afer, perquè tots plegats ens hi juguem molt. Però, de bell nou, no ho fa. Hi ha paraules, i no fets. I paraules gens contundents ni enèrgiques, o no tan contundents ni enèrgiques com caldria esperar. Juguen a la confusió verbal i demanen, una vegada i una altra, que confiem en el president nostre i en el president d'ells. No hi ha contundència ni denúncia de la maniobra que es veu venir ni suport explícit i sense fissures al projecte d'aeroport intercontinental, ni crítiques als responsables del fet que això encara no siga clar.
I tot plegat per quin motiu? Com és que tenim un govern tan tou en un moment de tanta tensió? Sols hi ha una resposta: perquè a Madrid governa el PSOE. Concretament perquè a Madrid governa Zapatero, i el PSC no vol fer res que puga fer mal al qui, en definitiva, és el seu màxim dirigent. I molt especialment perquè el PSC, que va obtenir un mal resultat en les eleccions catalanes, creu que, electoralment, Zapatero encara és el seu principal actiu a Catalunya. Per més que ell, Zapatero, siga el responsable últim del mal funcionament de la Renfe o del desgavell de l'aeroport, que resulta que ho és.
Que hi ha preocupació per les coses que passen a Renfe és una evidència. No cal fer enquestes; n'hi ha prou de baixar en una estació qualsevol i mirar. L'àrea metropolitana de Barcelona viu un col·lapse monumental, en transport públic. És evident que la situació ha arribat a l'extrem i que la desídia, la mala planificació i decisions mal preses quan pertocava dificulten la consecució d'una solució senzilla. Els arguments, els entenc. Però la reacció del govern de la Generalitat no pot consistir únicament a agrair, una vegada i una altra, les disculpes de la vice-presidenta i a intimar als qui protesten pel mal funcionament reiterat de Renfe que no es deixen dur 'per l'espectacle', com feren ahir ahir els socialistes. Del govern, hom n'espera que es plante i faça possibles i impossibles perquè els ciutadans no hagen de patir ni un dia més.
Precisament avui Zapatero ve a Barcelona a parlar de l'aeroport. Amb tota la societat civil mobilitzada per a impedir que ens tornen a ensarronar, amb els sectors econòmics alarmats pels rumors que Aena tornarà a actuar pensant sobretot en la manera d'afavorir l'aeroport de Madrid i amb Iberia fent gala, una vegada i una altra, de la seua concepció megacentralista. La fórmula per a canviar les coses és, en aquest cas, ben clara: atorgar la gestió de la nova terminal a una aliança que assegure la voluntat de convertir el Prat en un aeroport internacional i intercontinental. El govern de la Generalitat hauria de prendre posició amb molta duresa i claredat en aquest afer, perquè tots plegats ens hi juguem molt. Però, de bell nou, no ho fa. Hi ha paraules, i no fets. I paraules gens contundents ni enèrgiques, o no tan contundents ni enèrgiques com caldria esperar. Juguen a la confusió verbal i demanen, una vegada i una altra, que confiem en el president nostre i en el president d'ells. No hi ha contundència ni denúncia de la maniobra que es veu venir ni suport explícit i sense fissures al projecte d'aeroport intercontinental, ni crítiques als responsables del fet que això encara no siga clar.
I tot plegat per quin motiu? Com és que tenim un govern tan tou en un moment de tanta tensió? Sols hi ha una resposta: perquè a Madrid governa el PSOE. Concretament perquè a Madrid governa Zapatero, i el PSC no vol fer res que puga fer mal al qui, en definitiva, és el seu màxim dirigent. I molt especialment perquè el PSC, que va obtenir un mal resultat en les eleccions catalanes, creu que, electoralment, Zapatero encara és el seu principal actiu a Catalunya. Per més que ell, Zapatero, siga el responsable últim del mal funcionament de la Renfe o del desgavell de l'aeroport, que resulta que ho és.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)