La Bisbal, terra de senyors segons Pere Lloberas

Aquells que no hem nascut a la Bisbal, sovint se'ns tracta com a forasters (no en sentit pejoratiu, que quedi clar). I he sentit dir més d'un cop que a la Bisbal són molt senyors. Tot això pot semblar una llegenda urbana però sembla que no. Fa un temps, em van caure a les mans uns llibres d'en Pere Lloberas (exalcalde de la Bisbal durant la República i gran coneixedor de la història local de la Bisbal) on explica d'una manera molt plana la història de la Bisbal d'Empordà; La Bisbal en la història i el record (1959), Un segle de vida bisbalenca (1969) i La Bisbal, anys enrera. 1900 - 1939 (1974). 

En aquest darrer llibre, i quan parla dels industrials, deixa anar, com qui no va la cosa, això:

La Bisbal, fins fa relativament pocs anys, no havia tingut un desplegament industrial satisfactori. En el segle passat i bona part de l'actual, hi dominava l'esperit cofoi, satisfet del llustre antic i del llegat d'una certa finor, amb una estimable cultura. S'idealitzaven les històries i, de cara al futur, les nostres classes rectores s'interessaven més que pel progrés material, pels postulats doctrinals, en mítings i periòdics. No és estrany que en el nostre clima, a més de músics i pintors, florissin molts poetes.

No vaig viure aquella època però el que sí que ha quedat en l'actualitat és aquest clima cultural. Només cal pensar en el gran nombre de músics bisbalencs que actualment ho estan petant: Mazoni, Sanjosex o Miquel Abras, entre d'altres.

Sembla que tindrem biblioteca. Provisional però biblioteca

La Bisbal; com el pati d'una escola

Ja tenim nou subjefe; exdirector de l'Institut de Santa Coloma

Al galliner

Ahir es va acordar com aniran asseguts els diputats al Congrés espanyol. I, que diguem, tacte no en tenen gaire. Enviar la tercera força política al galliner o posar el PNB a baix de tot no és gaire lògic. Acabarà petant tot i cap a eleccions?

Marxa de Vilobí

23a edició i rècord de participació a la marxa de Vilobí: 2.250 participants. Enguany, el recorregut s'ha allargat uns 400 metres ja que hem passat per Can Bes. Hem quedat amb els Trankils al bar La Plaça, cafè de rigor i a escalfar (no gaire). Tres fotos de grup i a les 9, sortida. 

He acabat fent 1h13m07s en 16'21 quilòmetres a un ritme de 4m31s. El mateix ritme que l'any passat, que el 2014 i que el 2012. Sempre es bo mantenir el ritme quan els anys passen ...

Tot a punt per demà

El País, diari d'esquerres?

Fixeu-vos en l'editorial d'avui d'El País .

Penoso escenario

Rajoy da un paso táctico que debería ser un adiós definitivo. Sánchez queda en manos de Iglesias

Por si cabían dudas sobre la difícil situación de Mariano Rajoy y su pésima gestión de la crisis desatada tras las elecciones del 20 de diciembre, ahora sorprende con un supuesto movimiento táctico para ganar tiempo y confundir al rival. ¿Eso es lo que este país necesita ahora? ¿Esa es la atención que nuestros dirigentes muestran a los intereses nacionales en una coyuntura compleja? Es dudoso que este paso le dé nuevo oxígeno, pero aunque así fuese, a nadie le importa eso más que al propio Rajoy.

Su decisión de declinar el encargo del Rey a formar Gobierno responde, al parecer, a la voluntad de mover a los partidos con los que pretende contar en el proyecto de gran coalición defendido por él desde el principio, basado en reunir a 250 diputados en torno a un futuro Gobierno encabezado por el PP; bien sea una coalición formal con Ciudadanos y PSOE, bien un pacto parlamentario con suficientes garantías para apoyar a un Gobierno del PP en minoría. Ninguna de esas fórmulas es conveniente para la estabilidad futura. El PP, como ha constatado Rajoy, tiene una amplia mayoría en su contra hoy, pero la tendrá también mañana, la próxima semana y hasta que no encuentre un candidato a la presidencia con más opciones de crear consenso que el actual presidente en funciones. Por eso, la única contribución seria que puede esperarse de él a estas alturas es su verdadera retirada.

No es mucho mejor la situación de Pedro Sánchez, a quien ayer Pablo Iglesias tendió una trampa en forma de Gobierno de coalición de la que haría bien en salirse cuanto antes o seguir la senda de Rajoy.

A la vista del nuevo escenario, el Rey ha convocado otra ronda de consultas a partir del miércoles, con tiempo suficiente, por tanto, para que se realicen contactos y negociaciones en los próximos días.

La comparecencia de Iglesias tras su audiencia con el Rey sembró el desconcierto en las filas socialistas, al dar la sensación de que hay posibilidades de un Gobierno de coalición entre PSOE y Podemos. Para dramatizar más la situación, Iglesias, decidido a romper el tablero a cada ocasión que se le presenta, utilizó al Rey como frontón para hacer un juego con el que pretendió descolocar a los presuntos adversarios, hasta el punto de que Sánchez, recibido en La Zarzuela después de Iglesias, tuvo que enterarse por Felipe VI de los planes del jefe de Podemos. Una rocambolesca situación, justificada melifluamente por Iglesias nada menos que por el respeto institucional debido al jefe del Estado.

No hay utopía alguna en Iglesias a la hora de exigir el cargo de vicepresidente para su persona, ni de plantear una cuota de ministros que él ya tiene decididos, o en la insólita forma de perdonarle la vida al secretario general del PSOE, dando por sentado que solo a él podrá agradecerle ser presidente. Si estas son las bases sobre las que puede negociarse la coalición PSOE- Podemos, Pedro Sánchez no solo debería reconsiderarlo seriamente, sino que ayer mismo debería de haber salido enérgicamente a defender el buen nombre de su partido y de sus votantes en lugar de agradecer temerosamente una oferta que no es más que burdo caramelo envenenado.

No se ve aquí la menor intención de llevar a cabo una leal transacción. Lo lógico es que primero se hable y se negocie con el partido o partidos que correspondan, y después se acuda al jefe del Estado a exponer los resultados y posibilidades de cada opción. Un profesor de ciencia política lo sabe perfectamente, pero Iglesias prefiere ignorarlo para destrozar el juego de los otros actores y atraparles por donde menos lo esperan, gracias a su dominio del arte escénico. El jefe de Podemos demuestra así hasta dónde llega su competencia en el politiqueo.

Los dirigentes socialistas dudan, como sus electores, sobre el papel que debe jugar el partido en la formación de Gobierno. Por una parte han mantenido que nunca apoyarán a Rajoy; por otra, no es confianza ni fiabilidad lo que Iglesias rezuma cuando se dice dispuesto a apoyar a Sánchez como jefe del Ejecutivo en condiciones draconianas solo unos días después de criticarle a los cuatro vientos.

Tanto si la legislatura arranca como si los intentos de investidura fracasaran finalmente, toda la presión recae sobre Sánchez. Rajoy le pone en la tesitura de elegir entre el PP o Podemos. La corta distancia en sufragios entre los partidos de Iglesias y Sánchez (en torno a 300.000) ha abierto un bulevar a Podemos para llevar a cabo en unas futuras elecciones el sorpasso no logrado el 20-D, y ese objetivo condiciona toda su estrategia.

Es difícil imaginar un aliado menos fiable, porque la estrategia de Iglesias no es otra que explotar las contradicciones y debilidades del PSOE, cuyos votos quiere rebañar. Toda esta oferta tan generosa podría representar simplemente el primer acto de la campaña para las nuevas elecciones. Pero ni siquiera eso es lo más significativo de su gesto de ayer. Usar al Rey como frontón para hacer un juego que descoloque a los receptores de su mensaje es un jalón más en su carrera de falta de respeto a las instituciones. Primero, un número en la sesión constitutiva del Congreso; y ahora, la utilización del Rey para acentuar la sensación de debilidad de Sánchez. Ya basta de tratar de embaucar a la galería una y otra vez.

 

Les condicions de Pablo Iglésias al pacte PSOE - PODEMOS - IU

Al migdia, Pablo Iglesias feia saltar la banca proposant un pacte entre PSOE, Podemos i IU amb Pedro Sánchez president i ell mateix vicepresident. També demana un repartiment proporcional dels ministeris tenint en compte els resultats electorals.

Segons OKdiario, aquest pacte tindria els següents acords:

• Pedro Sánchez, president del govern
• Pablo Iglesias, vicepresident
• Podemos es quedaria amb els ministeris d'Economia, Defensa, Interior, Educació, Sanitat o Serveis Socials, per escenificar el canvi
• Creació d'un ministeri de la Plurinacionalitat, amb un membre de En Comú Podem encapçalant-lo. Apareix el nom d'Ada Colau, que renunciaria a l'alcaldia de Barcelona. Aquest ministeri proposaria la celebració d'un referèndum d'autodeterminació de Catalunya.
• Alberto Garzón, d'IU, també tindria un ministeri.
• Podemos controlaria RTVE
• Es demanaria que Compromís, En Comú Podem i En Marea tinguessin grup parlamentari propi al Congrés.

Perquè tot això passi, caldria que tant ERC com Democràcia i Llibertat s'abstinguessin. 

Personalment, crec que això seria el suïcidi del PSOE o, com a mínim, la divisió en dos. No crec que certs barons socialistes, començant per l'andalusa Susana Díaz, ho permetin. Temps al temps.

Ja tenim rival a la mitja de Granollers

No tots els funcionaris són iguals

XXXIII Marxa de Vilobí d'Onyar

Aquest diumenge, la marxa de Vilobí

Vilobí celebrarà la seva 23a Marxa Popular el pròxim diumenge

La localitat de Vilobí d'Onyar viurà el pròxim diumenge, 24 de gener, la seva 23a Marxa Popular que constarà enguany de dos recorreguts aptes per a tothom. Organitzada per La Colla de Marxaires i Amics de la Natura, el primer recorregut de la marxa tindrà nou quilòmetres i arribarà fins al paratge de l'ermita de les Fonts de Salitja, i el segon, de 15 quilòmetres, vorejarà el volcà de la Crosa. La sortida tindrà lloc, en ambdós casos, a les nou del matí des del pati de les escoles de Vilobí i la inscripció es podrà fer a partir d'una hora abans al mateix emplaçament. 

El preu serà de 8 euros, i inclourà un tiquet per a la gran botifarrada que tindrà lloc a l'arribada, així com un «kit» del caminador, format per una bossa-motxilla, uns guants, una dessuadora frontal i un buf. L'organització preveu la participació d'unes 1.500 persones.

DIARI DE GIRONA

No havien de ser el primer grup parlamentari català al Congrés?

En Comú Podem cedeix a les pressions i renuncia al grup propi al Congrés

Podem i les seves quatre confluències han renunciat a última a hora a registrar al Congrés la petició per conformar quatre grups independents, tal i com s'havien compromès en campanya. Cedeixen així a les pressions del PP, PSOE i C's, que ja havien avançat que vetarien qualsevol intent de les confluències per tenir veu pròpia a l'hemicicle. L'equip de Pablo Iglesias ha posat sobre la taula la conformació d'un sol "grup plurinacional", una opció que han vist amb bons ulls tant En Comú Podem com En Marea, l'aliança gallega, però que ha rebutjat taxativament bona part de Compromís.

ARA 

 

La primavera ja ha arribat a La Bisbal

Estem a 17 de gener i ja hem vist un ametller florit anant cap a Fonteta, al pla de Negallops, i flors típiques de primavera a la Guardiola. No anem gaire bé ...

Adéu Duran

Com diria l'APM; bye bye, hasta otro ratito. Duran plega.

Duran i Lleida deixa la presidència d’Unió

Josep Antoni Duran i Lleida ha anunciat durant el consell de govern d’Unió que deixa la presidència de l’òrgan. Duran assumeix com a propis els mals resultats dels passats comicis del 27 de setembre i del 20 de desembre i explica que ha pres la decisió un cop aclarit el calendari polític a Catalunya. El fins ara líder d’Unió assegura que el partit podrà revertir la seva situació en el futur perquè creu que les idees que defensa són les que necessita el país. ‘Ara la ciutadania no li dóna prou suport. No defalliu’, ha dit. En aquest sentit, Duran anima el partit a ‘forjar un espai catalanista, central, moderat, social on Unió tingui un rol central i catalitzador’.

Després de les eleccions espanyoles del 20-D, en què Unió es va quedar sense representació al congrés dels diputats, Duran i Lleida ja va reconèixer que havia perdut com a cap de llista. Tot i això, va reafirmar que no pensava dimitir: ‘Seria una temeritat per part meva deixar la direcció del partit. Quan estigui definit el calendari polític de Catalunya, Unió definirà el seu congrés i jo prendré les decisions que hagi de prendre’.

Duran ha estat president d’Unió Democràtica de Catalunya de manera ininterrompuda des del 1987, càrrec que ja ocupà entre 1982 i 1984.

VILAWEB

Crònica negra de les Gavarres: dos cossos trobats al pou de Can Vergeli

No podem dir que les Gavarres siguin un CSI però hi ha hagut algun cas macabre a les Gavarres. Fa uns 17 anys, es van trobar dos cossos al pou de Can Vergeli, un mas avui en dia enrunat a pocs metres de Sant Cebrià dels Alls. Us passo l'enllaç d'un gavarrenc que ha buscat força més informació.

Can Vergeli

Can Vergeli 

El pou de Can Vergeli

El Punt Avui ja no és Diari de Girona. Té edició de Girona

No sé si Diari de Girona s'ha queixat formalment.

Ja tenim govern. A pencar!