Això passava ahir al vespre. Vaig haver de deixar una feina a mitges per sortir a fer la foto ... :-p

MAIL OBERT

per Xavier Montanyà

Sentís: mentiràs, però no enganyaràs

01/07/2005

‘L’espia de Franco és el Sentís, apa’, escrivia en Ramon Barnils en un documentat article de ‘El Be Negre’, el 1979. Més tard, a ‘El Temps’, n’ampliava la informació en una sèrie de tres més: ‘Un tomb per la púrria’. I tots quatre figuren al recull dels seus articles que, a cura de Carles Serrat, va publicar la Magrana fa quatre anys. El bon periodisme de Barnils no envelleix. Avui és brutalment vigent, tant per la vitalitat del traç, com per la valentia de dir les veritats que no toquen, en majúscules, desafiant el cinisme generalitzat.

Penso això quan estic apassionat per la lectura d’un assaig històric fonamental: ‘La Barcelona franquista i l’Europa totalitària (1939-1946), de Francesc Vilanova i Vila-Abadal, tot just publicat per Empúries. L’autor hi descriu i analitza com tota una colla de periodistes i intel·lectuals franquistes van anar configurant l’imaginari ideològic que els convenia, a ells i al règim, per interpretar el món en aquells anys decisius. A més de ser una magnífica i rigorosa lliçó d’història, també ho és de periodisme, i et submergeix fins al fons en la ideologia dominant, en la manera que tenia de tergiversar la realitat, d’inventar-se-la, d’esquivar-la, o de mirar-la de biaix, amb un cruel menyspreu pels vençuts i els exiliats. Són feixistes de pedra picada, que s’alegren de la derrota francesa i després han de dissimular i adaptar el seu discurs a la derrota dels nazis. És un llibre imprescindible, crec, no sols pels motius que esmento, a correcuita i sense haver-ne acabat la lectura, sinó també perquè mostra com pensaven i actuaven aquells manipuladors sense escrúpols i, alhora, restitueix moltes veritats desconegudes, oblidades o, novament, tergiversades després del 1975.

N’és una Carlos Sentís, protagonista d’un capítol. Sí, Sentís, el periodista ‘triunfador’, que diu l’autor, l’espia de Franco, apa, que va dir en Barnils, l’home que va treballar pel SIM (Servicios de Información Militar) de Burgos, que el 1939 va esborrar el seu passat de periodista en català (ara el reivindica), que va contribuir al saqueig de la casa de Juan Ramón Jiménez, a Madrid, quan el poeta era a l’exili, i que, amb la frivolitat insultant dels vencedors feixistes, escriu sobre la realitat internacional de l’època. Els fragments dels seus articles, que Francesc Vilanova reprodueix, il·lustren una anàlisi que connecta la fulgurant trajectòria periodística de Sentís amb la presa de posició i l’adaptació del règim respecte dels esdeveniments europeus. La prosa periodística de Sentís és la demostració que el mal periodisme no solament envelleix, sinó que amb els anys es delata i fa el ridícul. ‘¿Finis Cataloniae? El fin de una película de gangsters, simplemente’. Així descriu el febrer del 1939 el paisatge català després de la retirada republicana a França. Macià passa a ser ‘un mito de tan irreparables daños’. Sobre la ‘normalización’ de Madrid escriu ‘lo rojo va pasando ya a un mero recuerdo, o a un motivo y tema de infinitas latas de señores que te cuentan su caso’. El camp de concentració de Dachau li va semblar ‘una exposición o feria de muestras. Las muestras (així anomenava ell els supervivents) de cerca de la entrada, según después veré, son las mejores porque, por lo menos, pueden andar sin arrastrarse y no son contagiosas....’, o ‘docenas de seres archisucios y que comen todo el rato pan con mantequilla (de los norteamericanos)’. Al judici de Nuremberg, la cosa més important que capta la seva sagacitat periodística és el sistema de traducció simultània, i arriba a formular-se una pregunta digna del Pulitzer: ‘la manca d’espai a la sala serà perjudicial per als acusats?’

Són alguns exemples, només, del cínic periodisme que es feia aleshores a Barcelona. De com construïen l’imaginari polític i cultural d’aquell país, governat en exclusiva pels amos de la veritat i pels seus pregoners a sou. ‘Eu non esquecerei nunca de ser o que son, un galego de alma. Emporiso ando polo mundo aos tombos, coa patria prohibida polos donos da verdade’, va dir Pepe Velo, intel·lectual revolucionari gallec exiliat, com tants i tants. Són els franquistes que, després d’haver mantingut, amb dedicació obsessiva, durant quaranta anys, la divisió entre les dues Espanyes, o les que siguin, avui ens amenacen amb la reaparició del fantasma. Són els sequaços d’un règim que anava contra Nuremberg, mentre continuava afusellant impunement els vençuts, pel fet de ser-ho, pel fet d’haver cregut en la democràcia: això que va tornar, desfigurat, l’any 1977, quan ells van començar a mentir. Tan execrable és inventar-se un passat de víctima, com esborrar un passat de col·laborador del règim. La veritat, la fabricaven així. Encara ho fan. I, a més, tenen deixebles. Potser per això Carlos Sentis va rebre el Premi Ciutat de Barcelona de Periodisme (1989) i el Premi Nacional de Periodisme (1998).

Xavier Montanyà xavier.montanya@partal.com

VILAWEB

Tipologia de turistes

Després d'uns quants anys treballant a l'aeroport de Vilobí d'Onyar (conegut com el de Girona-Costa Brava), em veig capacitat (si és que estic capacitat per fer-ho) de fer una tipologia de turistes segons la seva nacionalitat:

• Anglesos --> normalment de Manchester, Birmingham o Luton. Viatgen amb companyies com Britannia, MyTravel o Thomas Cook. Són turistes de familia, amb els pares, fills i avis. A l'hora d'embarcar a l'avió baixen molt lentament, de familia en familia. L'avió sempre s'està esperant fins que arriba la última persona o familia. Físicament solen tenir sobrepès i no són cap bellesa física.
  
  
• Holandesos --> Amsterdam o Rotterdam. Els que venen de Rotterdam viatgen amb l'empresa de baix cost que es coneixia amb el nom de Basiq Air (ara Transavia). Són típiques les maletes model Samsonite i probablement són les mes pesades de tot l'aeroport (mitjana de 20 quilos per maleta, amb màxims de 40 0 45 quilos). Els d'Amsterdam viatgen amb Transavia. També són molt lents a l'hora d'embarcar i també solen viatjar en familia però són uns turistes més joves que els anglesos. Físicament, hi ha de tot.


• Belgues --> Són la flor i nata de l'aeroport. Venen de Brusseles i solen viatjar amb la companyia Thomas Cook. Són els típics turistes de platja, d'edat avançada, que quan embarquen a l'avió s'equivoquen i se'n van cap a algun avió de Ryanair. Sempre s'estan queixant, volen que els portin a l'avió amb cotxes o amb el camió de minusvàlids. T'hi pots estar mitja hora abans que embarqui tothom i l'avió pugui marxar.


• Txecs --> Són els més esperats. Solen anar a Praga amb Travel Service i es nota que venen d'un país més pobre, ja que les maletes solen ser bosses esportives o antigues. Porten molts parasols i planxes de windsurf ja que sembla que allà no tenen sol. Físicament, les txeques són les millors.


• Hongaresos, polonesos --> Són els que viatgen amb la companyia de baix cost Wizz Air. Les bosses no pesen gaire i el procés d'embarcar és ràpid ja que en 30 minuts l'avió ha de tornar a marxar. Físicament, són semblants a les txeques.

Però no tots els turistes són estrangers i sempre et pots trobar amb algun problema. Estar comentant el vestit d'algun turista i que aquest turista se't giri i et digui, "sóc d'aquí". I tu, "ah vale, bon viatge ...".

Per fer passar una mica aquesta calor sufocant, hi ha poques opcions. Una és remullar-se allà on es pugui.

Solució

Mític llibre. El Mecanoscrit del segon origen de Manuel de Pedrolo.

II OLIMPÍADES DE VERÀ

Fa uns dies vaig rebre aquesta carta que ara mateix us reprodueixo:

"Benvolgut,

En els recents enderrocs de pisos al barri del Carmel de Barcelona ha estat trobat un original del reglament de les olimpíades de verà corresponent a l'edició de 1996, del qual us adjuntem una còpia*.

Aquest reglament ha estat inmediatament enviat al comitè organitzador, el qual ha decidit - per majoria unànime d'un vot a favor, cap abstenció, cap vot en blanc i cap en contra - organitzar aquest estiu una nova edició de les olimpíades.

Com a participant en la darrera edició de 1996, hi esteu convidat.

En cas de no voler o poder assistir a la competició, haurà de presentar en el termini de quinze dies de rebre aquesta carta un certificat mèdic que ho acrediti o bé dipositar una fiança no retornable de 3.500 euros al següent compte corrent: 0182 3700 75 2100356693

Les dates proposades per a la celebració del campionat són les següents: cap de setmana del 2 i 3 de Juliol.

Us preguem us poseu en contacte amb el comitè organitzador de les olimpíades (telf 605 27 25 35) per tal de confirmar o modificar les dates de la celebració de campionat. Us adjuntem també un full amb les fotografies de les candidates que fins ara ens han fet aribar el seu currículum per tal de fer de recull-pilotes, per tal que ens feu saber també quina preferiu. El comitè es reserva el dret de tenir en compte o no les vostres preferències.

Atentament,

El comitè organitzador"

* REGLAMENT DE LES II OLIMPÍADES DE VERÀ

1. El waterpolista d'estiu és un esportista d'èlit, i per tant, queda terminantment prohibit alimentar-se de qualsevol altra cosa que no sigui pa amb tomàquet, oli oliós d'oliva, embotits greixosos del país i altres grasses animals saturades.

2. La piscina olímpicia de 8 x 3'5 m. de Sant Dalmai és la teva terra: cuida-la, respecta-la i no hi miccionis (pixis) o hi defequis (caguis).

3. Provisionalment l'himne de les olimpíades serà l'himne oficial de l'estat espanyol, en espera de la redacció definitiva d'un himne propi.

4. La piscina, per a aquells que no ho sàpiguen, està situada enming de lo vaia des mots, i com tots sabeu: "Eni tant sols des shignes vivim, e per tant, e lo vaia des mots". José Mari.

5. Només es podrà abandonar la competició en cas que algun o tots els participants agafin una febrada d'estiu, altrament anomenada calentura veraniega.

6. Els waterpolistes d'estiu podran adreçar les seves queixes o suggeriments a la seu arbitral dels campionats mitjançant la cumplimentació d'una instància (model oficial 23-12-G/10 de 2 de Novembre de 1987 publicada al B.O.E. en aquella data a la pàgina 4, paràgraf 3, versicle satànic) i el pagament d'una fiança (no retornable) de 5.321 pessetes (42'57 euros, 26'6 lliures) en el termini de 2'34" després que la pilota sobrepassi els límits reglamentaris del terreny de joc. La decisió dels jutges, emesa en comunicat oficial 3 anys després de la presentació de la queixa, serà inapel·lable excepte que els jutges-àrbitres acceptin alguna mena de soborn (us avisem que ens agrado molt el pernil de jabuc). El criteri per a la presa de la decisió serà aquell que ens passi pels collons en el moment de la reunió.

7. Els assistents-no-comptetitius (per motius d'edat, intel·ligència, religió, prominència de les dents o altres factors) podran gaudir de la generosa cessió de les instal·lacions piscinòl·logues durant 5 minuts al dia, preferentment de 7 a 8 del matí, mentre transcorri la celebració dels jocs.

8. Hi haurà una sèrie d'esports de demostració (no competitius) que acompanyaran la celebració de les jornades oficials. Us en detallem a continuació les més destacades:
* Descens d'escales rodolant: modalitat normal i a tomba oberta per als participants que així ho desitgin.

* Concurs de recollida de floretes silvestres.

* 1a edició de l'escombrada popular: modalitat estàndard i bruc (bruc ... bruc ... bruc ... bruc Shields)(bruc ... bruc ... bruc ... pel kul telestruc)

* 1a gimcama popular d'exhibició de dentadures: modalitat amateur, oberta a tothom i modalitat professional, exclusiva per a una sola participant "¿?".

* 1a porronada popular, memorial Paquitu (tananananà ... pum ... pum) 1a jornada d'extermini d'immigrants, memorial Lourdes

9. Queda prohibida l'entrada al recinte olímpic a qualsevol pixapí, xava, fanga, nyegu, Alejo, José Mari, negre, moro, gabatxu, xino, membre de la braca podrida, rossites, així com qualsevol persona amb idees polítiques no preponderants (po que sé que collons vol dir això).

10. Sense la presentació d'aquest document oficial elaborat pel CONY (Comitè olímpic nacional del Yemen) no serà permesa l'entrada al recinte pel barri oficial (qui vulgui entrar per la riera o saltant el muru, allà ell) ni tampoc la tramitació de l'acreditació oficial, sense la qual no es pot competir ni assistir com a públic.

I VET AQUÍ UN GOS,

I VET AQUÍ UN GAT ...

AQUÍ TE PILL ... AQUÍ TE MAT ...

Viva el Rey ............. VIVAAAAAAAAAAA !!!

Viva España ....... VIVAAAAAAAAA !!!

Els elaboradors d'aquest reglament.

Nota: Aquest reglament també el podeu consultar a internet a l'adreça oficial del CONY.

Els últims serem els primers

No ha pogut ser i els llobatons hem perdut el primer partit per 4-2 tot i començant marcant. No cal posar excuses però no teníem el porter titular (Ricard, tot i l'estel·lar actuació del seu substitut, Jordi Batlle) ni en Xevi Giró ni l'Àngel Esquinas ... El pròxim partit, dilluns que ve. Qui vulgui venir a riure, que vingui ... :-p I si algú que sap tocar la pilota, defensar i marcar gols vol venir a jugar, que m'ho digui !!!!

Jo, amb el número 10 (el de ronaldinho per exemple), demanant la pilota per inciar la jugada ... jeje

Iberia a guirilandia

Primer sopar d'aeroport de la temporada i el lloc escollit va ser Lloret (per rememorar antics sopars). Vam trobar-nos al pàrquing de l'aeroport (cal aprofitar que podem entrar al pàrquing reservat pels treballadors per deixar-hi el cotxe ...) i després d'esperar a algú que no es va acabar presentant, vam agafar un parell de cotxes i cap a Lloret. Allà vam sopar a Can Sabata (el pròxim sopar serà al mcdonalds ...) i després de baretos guiris. El primer va ser el Quenn Vic, llavors el texas, un bar de cerveses perquè en dani estigués content una estona, fent fotos amb les guiris, penya menjant kebbabs o hamburgueses, intentar lligar amb cambreres (sense èxit) i al final la típica becaina a la platja per fer-ho baixar tot. I després carretera i manta fins a l'aeroport, agafar el cotxe i arribar a casa quan el sol ja feia estona que havia sortit.

Intentant lligar amb la cambrera

Dues guiris que no durien entendre res ...

Administratives i mossos, pau per una nit ...

L'Akasvayu Girona continua reforçant-se amb el fitxatge del base nord-americà Ariel McDonald

L'Akasvayu Girona està disposat a confeccionar, a cop de talonari, això sí, un dels equip més competitius de la Lliga ACB. Després dels intents infructuosos per fitxar el base dels Utah Jazz Raül López, el conjunt gironí ha contractat els serveis del base nord-americà Ariel McDonald. El jugador, que arriba procedent del Dinamo de Moscou, ha fitxat per una temporada. McDonald havia jugat anteriorment a les files de l'Olimpija de Ljubliana, el Maccabi de Tel Aviv i el Panathinaikos grec.

TELENOTICIES.COM

Ja hi tornem a ser. El Girona està fent un molt bon equip de bàsquet, però a cop de talonari. I? Quan el barça fitxa en bodiroga com ho fa, regalant bombons a la dona? No, amb calés. Però quan ho fa un equip que no sigui el barça, a criticar. Aquesta notícia la deu haver escrit en robirosa ...

Els Llobatons, un a un

Ara farem una mica de presentació dels Llobatons tot i que no tinc fotos de tothom (d'en tico per exemple i de tothom que festa rera festa ens ajuda).

En Ferran "el president", que sempre diu que queda malament a les fotos

L'Àngel i en Jordi, els dos secretaris

En Quim, el que controla els calés (el de l'esquerra)

En Ricard, el "vice" (és el del mig ...)

Jo, un dels vocals

Les Llobatones, el futur (això esperem ...)

Nit de revetlla

250 persones no està malament, comptant que a tot Sant Dalmai som uns 600 com a molt ... Molta calor, molts petards, molts melons (dos talls de meló per cada persona, 250 x 2= 500 talls de meló. Quants talls per meló? Si ho calculeu, sabreu els melons que ens vam menjar ...). I si no menjàvem, estàvem a la barra, com podeu observar a les fotos ...
I a les 8 del matí entrava a l'aeroport a treballar ... he tornat a menjar coca i beure cava perquè dos que treballen a l'aeroport es diuen joan.

Les 250 persones sopant

Una coca-cola per no adormir-me ... jeje

Ieeeeeeeeee, què tal? ...

Primers entrenaments

Ja no recordava que això de córrer darrera una pilota cansés tant ... sort que som molts. Nosaltres juguem a la tàctica quantitat. Som bons? No ho sé. El que si que sé segur és que som molts ... Anàvem perdent 4-0 i al final hem remuntat fins el 4-3. Ens queda un bon sabor de boca pel primer partit el dilluns que ve. Abans però, la revetlla de Sant Joan. Ja us aniré informant.

El punt de trobada

Les llobatones

A.C. LLOBATONS

Cony, com cansa això de córrer ...

Ja és estiu !!!

El dia 21-22 de juny a les 12 del migdia hora solar (14 hores, hora real) és quan el sol està més amunt dels nostres caps. En principi, a l'estar el sol a la seva màxima altura res es fa ombra. Però això només passa a l'equador. A l'estar en una latitud superior, sempre hi ha una mica d'ombra. I aquest n'és l'exemple.

Onzena obra

"Va estendre el cadàver d'en [...] sobre un llençol, el despullà i va rentar-lo de dalt a baix amb una esponja, fins que quedà net del tot, sense ni rastre de sang ni de guix. Va cobrir-lo aleshores amb un altre llençol per tal de defensar-lo dels insectes i va escollir un indret entre els dos sàlzers.Tot seguit, va posar-se a cavar.

I cap a mitja tarda, va asseure's a terra, al costat del noi, i va agafar-li una mà entre les seves. Durant dues hores va restar quieta, únicament amb els llavis que es movien silenciosament a mesura que anava cordant-se, i recordant-li, una història comuna d'esforç i d'amor. No es va moure fins prop de la posta, quan s'agenollà i, abocada al seu damunt, va besar-li els llavis freds i li escalfà la pell amb les seves llàgrimes.

I, amb els darrers raigs de sol, va carregar-se'l altra vegada en braços i, ara sense que les cames li vacil·lessin, va portar-lo cap als sàlzers i el baixà a la tomba.

L'ànim li defallí un segon al moment d'agafar la pala, però es va refer i el va anar cobrint fins que va estar ben colgat. Amb les mans, va anivellar la terra, que quedava una mica més alta i on l'endemà plantaria flors. Ja era fosc quan va deixar-lo i tornà a la roulotte.

I jo, una mare de divuit anys, em vaig mirar en Mar, que plorava al bressol, i vaig pensar que tot just seria una dona de trenta anys quan ell en fes dotze. I en el fons del meu cor vaig desitjar ferventment que fos tan precoç com en [...], el seu pare; si ho era, encara podria tenir uns quants fills del meu fill ..."

Solució

Doncs la desena obra es tractava de La Caverna de José Saramago. Ara us poso l'onzena.

A.C. LLOBATONS

A partir de dilluns que ve, l'AC LLOBATONS comença el seu caminar fins la victòria final ...

Llibertat d'expressió?

Fa uns dies vaig rebre un mail d'aquells que corren per internet. Havies d'anar al google, cerca d'imatges i buscar "comepollas". Un cop buscat, et donava error i et deia "quiso usted decir chupapollas". Només hi havia una fotografia, la primera que veieu. Però, suposo, que al córrer el mail, algú deu haver criticat aquesta cerca. Si cliqueu la fotografia per fer-la més gran, us trobeu amb la segona fotografia. Fa una setmana, no apareixia.

Ja se sap que en aquest país tant elevat culturalment, de l'única cosa que ningú en pot fer mofa és d'una família que generació rera generació està en el poder sense que ningú l'hagi escollida democràticament. Mentida, només l'han escollit un cop. I qui la va escollir per seguir la seva feina va ser un tal Francisco Franco Bahamonde, "caudillo de España por la gracia de Dios".

I tant que fa calor !

Hace calor, hace calor,
yo estaba esperando que cantes mi canción,
y que abras esa botella, y brindemos por ella
y hagamos el amor en el balcón.

Mi corazón, mi corazón
es un músculo sano pero necesita acción.
Dame paz y dame guerra, y un dulce colocón
y yo te entregaré lo mejor.

Ah, haa ha, ah, haa ha,
Dulce como el vino, salada como el mar,
princesa y vagabunda, garganta profunda,
sálvame de esta soledad.

Hace calor, hace calor,
ella tiene la receta para estar mucho mejor.
Sin truco, sin prisa, me entrega su sonrisa
como una sacerdotisa del amor.

Luna de miel, luna de papel,
luna llena, piel canela, dame noches de placer.
A veces estoy mal, a veces estoy bien,
te daré mi corazón para que juegues con él.

Ah, ha ha, ah, haa ha,
Podrían acusarme, ella es menor de edad.
Iremos a un hotel, iremos a cenar,
pero nunca iremos juntos al altar.

Mucho mejor

Andrés Calamaro

Cursa BTT

Si a les sis del matí em ficava al llit després d'anar a l'aeroport, a dos quarts de vuit ja em sonava el despertador. Una dutxa, esmorzar una mica, agafar la bici i cap a Vilobí, on havíem quedat els tres germans amb en Ferran i en Jordi per preparar el torneig de futbol sala de Vilobí. Els primers quilòmetres han transcorregut amb molt bon humor (era pla) però això s'ha acabat a l'arribar a Sant Dalmai i començar a baixar i pujar a la Crosa. Primeres suades i primers esbufecs que ens han fet adonar que la millor opció seria la curta de 24 quilòmetres. A la resclosa d'en Borra hi havia el primer avituallament i d'aquí cap a Brunyola pel camí vell. Pujades, baixades, més pujades i menys baixades de les esperades ens han anat conduint fins a l'arribada, amb un temps exacte de dues hores. Allà un bon esmorzar i a l'arribar a casa, primera remullada a la piscina de l'any (l'aigua encara està freda però estava acalorat i fotia una calda ...).
I a la tarda pensava dormir, però estem a 37 graus i clar, encara no he aconseguit aprendre a dormir i a suar alhora ...