Sort que ningú ens ha vist ...

Dos quarts de nou del matí. Es dóna la sortida a la vint-i-cinquena edició de la marxa al Santuari d'Argimont a Riudarenes amb un recorregut de vint-i-dos quilòmetres. Fa força fred, les mans congelades i tots els músculs entomits. En David i jo comencem les primeres passes per dins el poble però ben aviat agafem la carretera que ens durà fins L'Esparra. Aquesta carretera està plena de revolts i tot i que tota és pujada, és el principi i les forces intactes. A mesura que anem avançant, el sol ja escalfa i les mans se'ns descongelen. Quaranta minuts després de la sortida arribem a L'Esparra. Aquí comença el tros més dur: la pujada a Argimont (el santuari està situat a quatre-cents setanta-vuit metres i Riudarenes només a vuitanta-quatre). Una pujada que durarà trenta-cinc minuts i que farà que en una hora i quart assolim la meitat del recorregut. Aquí la gent pot pensar que la feina ja està feta. Nooooooooooooooooo !(com diria en palomino). Això és com quan puges una muntanya. Els incidents solen passar a la baixada degut a la falta de forces i a la falta de tensió degut a l'assoliment del cim. Doncs com deia, l'ombra de la baixada és allargada. Onze quilòmetres de falsa baixada perquè, tot i que fins L'Esparra es tot baixada, a partir de L'Esparra fins a Riudarenes s'intercalen petites baixadetes i pujadetes que ajuden a augmentar la sensació de fatiga. I no cal oblidar que la marxa és de vint-i-dos quilòmetres, i un cop a L'Esparra encara en queden vuit. Però la baixada, a diferència de la pujada, permet anar xerrant (perquè no es bufa tant) i el sol ja escalfava força.

Però el súmum arriba a uns tres quilòmetres de l'arribada. Ja portem dinou quilòmetres a les cames, plenes de pujades i baixades, i els tres últims són força avorrits ... i penosos. Sort que ningú ens ha vist (com diu el títol) perquè veure dues persones corrent per una carretera, amb una fila que feiem, barreja de vagabunds i desnodrits, amb un dolor horrorós a músculs i articulacions i corrent d'una forma no gaire ortodoxa (quan et fan mal les cames de tant córrer, tant te fa la fila que fas, prefereixes córrer de la manera que menys mal facin les cames, encara que semblis un eixelebrat). Al final, dues hores i vint-i-vuit minuts després, arribem a l'arribada.